Publicitat
Publicitat

EL SEDÀS

Carlos Delgado: Missió complida

Carlos Delgado deixa la política amb el decret de mínims a l'ensenyament derogat; el català, qüestionat com a llengua pròpia i fora de l'administració com a requisit per accedir-hi; les quadribarrades, prohibides com a símbol públic, i el Parlament balear, negant l'existència de cap lligam amb Catalunya. Les seves aspiracions ideològiques, minoritàries i motiu de befa fins fa pocs anys, han estat finalment assumides per un PP illenc hegemònic. I això havent perdut dos congressos defensant-les.

Fins i tot es pot pensar que José Ramón Bauzá ha anat més enfora d'on s'hagués atrevit Delgado. "Són les dues cares d'una mateixa moneda", profetitzà l'expresident Tòfol Soler quan els dos aspirants s'enfrontaren en el congrés popular de 2010. El misser que començà a fer de polític com a director general al primer Govern Matas ha estat el cavall de Troia d'aquells que somiaven en una Nueva Mallorca. Una distracció, amb un punt histriònic, per després assolir l'objectiu -el control del PP- per altres vies.

Tot i el seu gust per una imatge de polític inflexible en els seus principis i "sense complexos", Delgado ha estat més que pragmàtic en la seva trajectòria. Fou abanderat d'acabar amb els lligams del seu partit amb Unió Mallorquina, però per arribar a la batlia de Calvià no tingué cap problema per pactar amb el partit de Munar, i molt manco per mantenir-s'hi després amb el suport d'un trànsfuga i un sou de 90.000 euros, el més elevat d'un càrrec públic. Tampoc no va ser això impediment per presentar-se com el "regenerador" de la política balear. En això, també igual que Bauzá.

L'ascens de Delgado, com el de Bauzá, no es pot entendre sense el desballestament del PP balear amb la fugida de Jaume Matas i l'esclat dels casos de corrupció. El 2008 decideix plantar batalla en el primer congrés que convocà Rosa Estaràs i perd de manera contundent. Aquí Delgado va aprendre que les maneres casernàries li podien servir per guanyar-se els aplaudiments dels corifeus de la Nueva Mallorca, però que si s'enfrontava a l'aparell del partit, no hi tenia res a fer.

Havia acusat Mariano Rajoy de ser "una màquina de perdre eleccions"; a Estaràs i a tots els antics barons de Matas, de ser "dinosaures", i fins i tot acabà duent a la barra tot el partit i l'organitzador del congrés, Francesc Fiol, acusant-los de fer mangarrufes a favor d'Estaràs.

Llavors, els mateixos que ara l'aplaudeixen el repudiaven. El 2010, amb la lliçó apresa, s'hi torna a presentar, però amb un perfil molt més baix. No li feia falta més, perquè com a contrincant tenia José Ramón Bauzá, digitat per Estaràs i avalat per Madrid, i que aconseguí el suport d'uns barons -Font, Rodríguez, Pastor- que no es refiaven de l'altre. La candidatura de Delgado just permeté legitimar la victòria de Bauzá en un congrés obert a tota la militància, però els resultats del de Calvià ja deixaren en evidència que les seves tesis guanyaven terreny: un 30% dels vots a Balears i un 40% a Palma.

La resta és allò pactat amb Bauzá. Delgado s'integra en el projecte com a vicepresident del PP balear, s'eliminen els barons, els "dinosaures", excepte Rodríguez, que es resisteix a extingir-se fent-se valer a Palma, i finalment es deixa que la "cara amable" guanyi les eleccions i acabi la missió ja des del poder.

La renúncia ja estava feta

Delgado renuncià a les més altes aspiracions personals, i les tenia, a canvi de veure'n complides les ideològiques. Ell, el partit i Bauzá mateix sabien que per això mateix no podia ser-ne el successor. Sigui quin sigui el vertader motiu de la sortida, la seva absència permetrà al PP balear centrar la seva imatge amb vista a les properes eleccions. Fins i tot fer aclucades d'ull al regionalisme.

Al capdavant de Turisme, Delgado deixa la fita d'una nova llei general i decrets permissius amb els hotelers. Els turistes continuaran arribant sense ell. I llenegades importants, com la contractació a dit de la seva parella com a assessora, les fotografies amb els testicles de cérvol al cap o la investigació sobre Ràdio Calvià. En castellà diuen que " quien a hierro mata, a hierro muere ". Ell va arribar a la batlia de Calvià gràcies a interposar i amplificar una bateria de querelles contra la socialista Margarita Nájera. Cap d'elles no tenia fonament, digueren els jutges. Veurem què diuen de la que hi ha ara contra ell.

PUBLICITAT
PUBLICITAT