Publicitat
Publicitat

TOTA UNA VIDA

Jugar a tirar una moneda enlaire

I ahir va sortir cara. Perquè els partits del Mallorca s'han convertit en això: tirar una moneda enlaire, aclucar els ulls per no patir i esperar que hi hagi sort. Pur atzar. No n'hi ha més. El partit d'ahir desgraciadament ja l'hem vist massa vegades. I tanmateix acabam patint, perquè l'Alabès al final no va empatar perquè Déu no va voler.

Així les coses, aquells que esperaven la destitució de l'entrenador hauran d'esperar al manco un parell de setmanes més. Al descans, no es pot dir que no estiguessin carregats d'arguments. Un primera part infame, impròpia d'un equip que s'ha passat la setmana dient que el partit era "a vida o mort". Tenien raó, gairebé hi quedam mirant allò.

Però dues espurnes a la segona part, trenta minuts jugant a alguna cosa més que la pilotada cap amunt, cercant els espais, va bastar. Allò preocupant és que això que sembla senzill surti tan poques vegades. "Fàcil, al·lots, jugau fàcil". Tothom ha tingut o escoltat de petit un entranyable entrenador que diu això als seus jugadors perquè no es compliquin la vida. I segurament perquè veu que no n'hi ha més.

També hauran d'esperar aquells que volien una esbroncada per part de l'afició en acabar el partit. També hi ha arguments a bastament per fer-ho, cap als jugadors, la banqueta i, sobretot, la llotja. Al descans, després d'un espectacle insuportable, simplement hi hagué alguns xiulets. Allò que no hauríem de fer, però, és responsabilitzar l'afició que no escridassi prou al camp i que, per això, les coses no canviïn al club.

Sincerament, crec que no ve d'aquí. El Mallorca i l'Alabès tocaren el cel esportiu a la vegada. Era l'any 1999. Amb una setmana de diferència, els de Cúper jugaren la final de la Recopa contra la Lazio i els de Mané -un entrenador que per cert no se'n va sortir amb el Mallorca a Segona- la de la UEFA contra el Liverpool. Tots dos perderen de manera heroica. Ahir es trobaren a Segona.

De llavors ençà l'Alabès començà un procés d'autodestrucció que gairebé el du a la desaparició i hagué de patir la vergonya de tenir com a president un personatge com aquell Píterman, que també feia d'entrenador i després també se'n va anar a destruir el Racing de Santander. El Mallorca va aguantar una mica més, però sembla ficat en un mateix procés d'autodestrucció. Esperem que se'n surti.