Publicitat
Publicitat

TOTA UNA VIDA

I arriba el dia quetens por del Lugo

Si vols vertaderament alguna cosa, has d'anar cap a ella amb determinació, des del primer minut. No t'assegura aconseguir-la, però sempre tindràs consol. És una màxima que funciona per a la vida en general i, per tant, també per al futbol. No pots sortir a jugar al teu camp amb por davant del Lugo, per molt que el teu entrenador digui que és el seu referent. Potser això explica moltes coses.

A la primera part el Mallorca no va xutar entre els tres pals. El Lugo, tampoc no ho va fer. Mira per on, en això s'assemblaren. Arriba a Son Moix el segon classificat, la posició que tu vols, i esperes un equip valent, que mossegui, que encara que al final no hagi pogut ser, li quedi consol. I et trobes amb un equip poruc, que confon el respecte al rival amb la por i que amb prou feines fa tres passades.

Pep Lluís Martí és ara mateix una peça clau que sustenta el Mallorca al centre del camp. I això parla tan bé d'ell com malament de la resta. Mentre ell aguanta la pressió i l'agressivitat, l'equip sembla jugar a alguna cosa. Quan al veterà se li acaben les piles, devers als quinze minuts, campi qui pugui. Les empentes de la segona part, tan voluntarioses com desordenades, en varen ser una mostra.

Algú ens ha volgut fer creure que el Mallorca havia millorat a partir de jugar al contracop. Jo hi veig un equip xapat, que recula perquè no sap defensar, i n'és conscient, i que després practica futbol vertical quan es troba necessitat, quan no li queda més remei perquè no és capaç d'enllaçar una jugada amb més de tres tocs seguits. Ahir cap gol en contra, és veritat, i no deixa de ser notícia.

Potser és que som jo, massa pessimista, encara que als seients del meu costat en veig pocs d'optimistes. Però això no s'acaba, això és la Segona Divisió, amics. Diumenge que ve arriba la Ponferradina. Aquesta setmana es parlarà molt de l'entrenador, i serà normal després del plantejament d'ahir. Més que de la tàctica, però, jo em queix del rendiment que es treu a l'equip.

Hi ha jugadors que, pel seu bé, semblen necessitar urgentment una agafada per la samarreta, com aquella de Luis Aragonés a Samuel Etoo a La Romareda. Quatre crits ben dits, perquè espavilin, vaja. No sembla gaire professional, però de vegades és efectiu. I si no surt bé, ja saps allò que vertaderament passa: ningú, ni els jugadors, ja no confia en tu.