José María de Areilza va fundar l’any 1976, juntament amb Pío Cabanillas, el primer Partit Popular. Aquell PP es va integrar poc després a la Unió de Centre Democràtic (UCD), que va abandonar amb motiu de l’arribada al partit d’Adolfo Suárez.
L’any 1977 Joaquín Ruiz-Giménez va presentar la seva candidatura a diputat per Esquerra Democràtica dins de la Federació de la Democràcia Cristiana (FDP). Derrotat a les eleccions del 1977, es va retirar de la política. Dins d’aquelles llistes de Democràcia Cristiana hi sortia el nom del meu pare. El que plantejaven Joaquín Ruiz-Giménez, José María de Areilza i Enrique Tierno Galván aquell any 1977 era una candidatura democràtica per al Senat per Madrid.
És per aquest motiu que jo, de petita, m’havia passat tardes senceres a casa de Joaquín Ruiz-Giménez. Hi ha fotos meves en braços de Tierno Galván.
Desconec el grau d’amistat que tenia el meu pare amb Adolfo Suárez. Sé que hi ha fotos del meu pare amb Suárez i que, per descomptat, s’havien de conèixer, ja que després del fracàs de la FDC el meu pare va entrar a la UCD. Aquesta proximitat a UCD no va impedir al meu pare seguir sent obertament nacionalista basc. Llavors aquell posicionament no sorprenia a ningú. De fet, si no hagués estat així no s’haurien pactat els diferents estatuts.
José María de Areilza i Joaquín Ruiz-Giménez van representar, en el seu moment, i respectivament, la “dreta civilitzada” i la “dreta cristiana” (segons la terminologia dels diaris de l’època), enfront de la “dreta del búnquer” o dreta franquista. És a dir, enfront dels defensors de mantenir la legalitat franquista. Suárez representava també la dreta aperturista i l’oposició al búnquer.
L’amic intimíssim del meu pare té avui noranta anys i es diu Francisco Altemir. No és “roig” ni mai ho ha estat, no és un “radical d’esquerres”. És un senyor que en el seu moment va lluitar contra el franquisme des d’Esquerra Democràtica, primer en la clandestinitat i després obertament. I no va lluitar precisament des de l’esquerra radical, sinó des del posicionament que Suárez representava a la UCD: el centre democràtic. Dissabte aquest senyor, Francisco Altemir, als seus noranta anys, va participar en la Marxa per la Dignitat.
Des del poder es vol dividir entre esquerra i dreta, i resulta que ara tots els que defensem el que va defensar el meu pare (l’estat del benestar i la democràcia contra l’oligarquia dictatorial, contra el búnquer) som d’esquerres. Però no. No és així.
Quan Suárez va ser president, el búnquer, tot i el seu escàs suport social, dominava l’exèrcit i un òrgan fonamental dins de l’organització de l’Estat: el Consell del Regne. Avui el búnquer controla el govern i els mitjans de comunicació. Ahir hi havia dos milions de persones al carrer. Xifra dels convocants i de la premsa internacional. No vam ser “desenes de milers” com asseguren RTVE, El País i El Mundo. Ni érem tots “radicals d’esquerres”, ni de bon tros.
L’apagada informativa interessada i còmplice que hi ha hagut sobre les Marxes de la Dignitat ha estat escandalosa. Però que la mort de Suárez s’utilitzi com a cortina de fum per intensificar l’apagada informativa em sembla veritablement pervers. Crec que a ell no li hauria agradat.
Em vaig quedar de pedra quan un amic periodista, que treballa als informatius d’una cadena d’abast estatal, em va enviar aquest whatsapp : “Anar a les manifestacions que retransmet La Sexta no m’atreu gaire, no em veig al costat de banderes anticonstitucionals, i menys encara al costat de radicals de la ultraesquerra. Aquesta tarda tinc partit, i si guanyem al Barça tindré una gran setmana”.
Doncs res, noi, que si tu prefereixes mirar el futbol i seguir vivint en el país més corrupte d’Europa (no ho dic jo, ho diu la Comissió Europea), el que té més atur, el que pot presumir de tenir més desigualtat de tota l’eurozona, si prefereixes mirar el futbol que no pas defensar els drets dels teus fills, realment crec que t’haurien de retirar el carnet de periodista. Ah, que no tens fills. Però jo sí que tinc una filla.
Tu segueix mirant futbol i integrat en la teva dictadura de facto. Perquè des de Montesquieu sabem que una democràcia sense separació de poders no pot considerar-se democràcia. I quan el quart poder es fusiona amb els altres tres, malament anem. I digue’ns a tots els demòcrates “radicals d’esquerres”. Llegint coses així cada dia em fa més vergonya tenir passaport espanyol.
