Ganes d’embolicar la troca
El 30 de novembre del 2009, diada de Sant Andreu, patró d’Escòcia, l’ex primer ministre Alex Salmond va presentar públicament el llibre blanc que resumia dos anys de debat popular sobre el futur polític del país. Sobre Catalunya, el llibre destacava l’encert del model de ràdio i televisió públiques, mentre que del País Basc la glòria se l’enduia el concert econòmic. Emmirallar-se en el model basc de finançament no és només una fal·lera escocesa, també ho és catalana. Ara, amb l’anunci de l’1 d’octubre, arriben les propostes dissuasives que sonen a antic: “Impulsar una tercera via”, “Intentar negociar a la basca” o “Importar el model federal alemany”. ¿Són alternatives reals o ganes d’embolicar la troca? Mirem-nos-ho bé.
El model confederal basc. En síntesi, les tres diputacions basques són les que “executen, gestionen, liquiden, recapten i inspeccionen tots els impostos, excepte els derivats de les duanes i els monopolis fiscals”. El cupo és la quantitat que el País Basc acorda pagar per les despeses gestionades exclusivament per l’Estat (defensa, museus, Corona, ambaixades, etc.); i una minsa part es dedica al fons de compensació territorial.
Fem memòria. S’ha qüestionat els partits polítics catalans que van redactar l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia del 1979 perquè no van reclamar un concert econòmic com el dels bascos (i navarresos). Dels vint diputats i senadors de les Corts espanyoles que van formar la comissió redactora de l’Estatut de Sau -els anomenats “pares de l’Estatut”-, quatre van proposar introduir-hi la possibilitat d’un concert econòmic o similar (CDC i ERC), la resta s’hi van oposar o van considerar que no era el moment propici per reclamar-lo (PSC, PSUC, UCD, AP). El 1980 CiU va guanyar les eleccions al Parlament, però la fragilitat del govern, sense majoria a la cambra, el va fer desistir de vindicar el sistema basc.
Malgrat els dubtes, temences i volada curta dels representants catalans, el règim transitori aprovat pel govern d’Adolfo Suárez, amb el PSOE com a primera força de l’oposició, ja fixava qui hauria de col·laborar en el finançament de la caixa comuna: Catalunya i el País Basc.
Per què el País Basc quedava fora a l’hora de repartir els esforços? Perquè va lluitar aferrissadament per aconseguir-ho abans, durant i després de la redacció de l’Estatut de Gernika. Però també hi ha raons econòmiques que ho expliquen. El 1980 la contribució del País Basc al PIB espanyol, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, era del 7,45%, un punt per sobre de Galícia i Castella i Lleó. Catalunya, amb el 19,12%, era la regió més industrialitzada i motor econòmic d’aquella Espanya encara per fer. Catalunya, per tant, no podia de cap manera gaudir d’un concert a la basca. Renunciar al País Basc era un luxe; renunciar a l’aportació catalana, un impossible. I a Madrid ho sabien i ho saben perfectament.
El federalisme fiscal alemany i l’ordinalitat. Cristina Narbona, presidenta del PSOE, creu que la solució de l’encaix de Catalunya passa per fer d’Espanya un estat federal a la manera de Bèlgica o Alemanya. Donem un cop d’ull al federalisme fiscal alemany.
La República Federal Alemanya és un estat uninacional, no plurinacional com Espanya. Els estats federats (lands) tenen capacitat recaptatòria però no normativa per ajustar la seva política fiscal. Ara bé, cada land controla, o controlava, els seus ingressos fiscals i les despeses sense entrebancs. Per anivellar la situació entre els estats federats més rics i els més pobres, especialment els provinents de l’antiga República Democràtica, les transferències es fan a tres nivells: de la federació (Bund) als lands, entre lands i es complementa, si cal, amb un programa d’inversions i ajudes federals als estats amb menys recursos. És el que s’anomena repartiment vertical i repartiment horitzontal.
Però el sistema tenia un component pervers: l’elevat grau de redistribució castigava els lands més rics com Baviera, Baden-Württemberg i Hessen, que veien com l’esforç fiscal, per sobre de la mitjana de la resta de lands, no es reflectia en els seus pressupostos. Per aquesta raó van recórrer l’any 1998 contra la llei de compensació financera davant del Tribunal Constitucional. Un any després, el TC va dictar sentència: “Les diferències pressupostàries entre els estats federats s’havien de reduir, però no eliminar-se, i no es podia invertir l’ordre que els correspondria en funció de la seva riquesa i capacitat fiscal”. És a dir: no a la “igualació de recursos”, sí a respectar el “principi d’ordinalitat”.
El 2013 Baviera i Hessen van presentar un nou recurs contra la compensació financera amb l’objectiu d’impulsar la reforma global del sistema. De fet, el Bund rebia més del que gastava i, en canvi, els lands no podien fer front a totes les competències exclusives. L’argument de Baviera i de Hessen es podria resumir en una frase: “A favor de la solidaritat, en contra d’un esforç injust i desproporcionat”. L’octubre passat el govern federal i els lands van arribar a un principi d’acord: més transferències des de la federació als estats federats i menys transferències entre els lands. La contrapartida és més control per part del govern federal de les despeses territorialitzades. El federalisme fiscal es recentralitza.
Quatre dècades després, Catalunya continua sent la primera economia per volum de PIB, industrialització, exportacions i esforç fiscal i aporta el 21,2% (2015) dels impostos a les arques estatals. Si es complís el principi d’ordinalitat, Catalunya hauria d’ocupar la tercera posició tant abans com després de la redistribució que implica el model de finançament autonòmic espanyol. En canvi, ara per ara, els recursos transferits la col·loquen en la desena posició.
Si aconseguir un sistema econòmic similar al del País Basc és gairebé impossible dins del marc de finançament espanyol, reivindicar la “tercera via” representa tornar a les velles polítiques del “peix al cove”. L’estil pujolià de negociar a Madrid, aleshores tan menystingut, torna a ressuscitar. O, si més no, que algú ens expliqui en què consisteix aquesta via de trànsit. Pel que fa al federalisme fiscal alemany, sempre en tensió, la presidenta del PSOE oblida un fet important. No cal reformar la Constitució ni ser federals per aconseguir el que via TC han aconseguit els lands alemanys: respectar l’ordinalitat. Un principi que s’hauria pogut implementar fa molts anys amb voluntat política per reformar el sistema. Però, com deia el castís: “ Lo que no puede ser, no puede ser. Y además es imposible ”.
