Mesclar el Procés amb l’atemptat és possible. No fer-ho, també

SÍ, HO HAN FET. Han sigut capaços de mesclar l’atemptat amb el Procés. No hi ha hagut hores de dol, de pietat, de treva. Si porten mesos comparant l’independentisme amb el nazisme i qualsevol barbàrie passada i futura, ¿com poden deixar passar la temptació el dia que el terror colpeja Barcelona?

Els faré un breu inventari, per si volen fer-s’hi mala sang. L’editorial d’ El País deia que la reacció del Govern a l’atemptat ha de ser posar fi al Procés; el seu director a Catalunya, Lluís Bassets, considerava que el debat sobre què han de fer els Mossos d’Esquadra l’1-O “obre una fissura que voldran aprofitar els terroristes”, i que les pintades antiturisme “han trobat un eco sinistre en l’atemptat”. A l’editorial d’ El Mundo s’assenyalava la política d’acollida del Govern i els seus “interessos electorals independentistes”. O, a l’ Abc, els articles de Hermann Tertsch i José María Carrascal: “Catalunya viu dies tensos, apassionats i conflictius, amb totes les mirades posades en l’1-O. [...] No em diguin que no era l’escenari ideal per atraure l’atenció del món sencer”.

ELS PERIODISTES

Però girarem full, no els proporcionarem el benefici de recrear-nos-hi. Millor llegir Joaquín Luna a La Vanguardia parlant amb turistes de la Sagrada Família (la vida continua) o el deliciós article d’Enric González a El Mundo recordant la Rambla de Montalbán, de Gil de Biedma, de Barcelona. O de fixar-nos en els redactors rasos, els que ahir, quan tothom fugia de la Rambla, corrien per acostar-s’hi o es penjaven del telèfon per desmentir rumors i aportar certeses, llum al caos. N’hi ha a tots els diaris, diguin el que diguin els editorials i els articulistes de púlpit i astracanada fàcil. Parem màquines, i felicitem-los: per sobre del sensacionalisme i la barbaritat, el periodisme.