Publicitat
Publicitat

PAREU MÀQUINES

Els esportistes grassos hauran d'anar als Jocs Olímpics en bicicleta

La fi dels textos vexatoris, norma diària en aquests Jocs Olímpics, sembla quimèrica

Les ànsies pel clic sempre s’ensumen encara que s’intenti dissimular. Un titular a Público per caçar lectors: “¿Tenen dret els grassos a ser olímpics?”, es preguntaven, amb una fotogaleria d’esportistes que no compleixen els estàndards físics de les seves disciplines. Per al diari, hi ha dubtes que puguin competir. El text ho intentava arreglar denunciant burles i parlant dels mèrits esportius dels retratats. Explicava, per exemple, la destacada actuació de Teresa Almeida, portera d’handbol angolesa a qui el 'Marca' va voler escarnir acompanyant la seva fotografia de tres emoticones: unes patates fregides, una hamburguesa i una cara rient. El text de 'Público' buscava fugir d’això, del fàcil aquí-teniu-unes-imatges-d’esportistes-grassos-per-riure, però el titular i la fotogaleria trencaven la bona voluntat. Una possible solució? Agafem 'La Vanguardia'. El rotatiu explicava que les persones que es mouen en bicicleta pesen quatre quilos menys que les que circulen en cotxe. Si els esportistes grassos no volen escarni, a pedalar cap a Tòquio 2020, perquè la fi dels textos vexatoris, norma diària en aquests Jocs Olímpics, sembla quimèrica. Les principals víctimes són les dones -hi ha més textos masclistes que medalles de Michael Phelps-, però els grassos també reben.

Maçons sobiranistes

'El Punt Avui' ens descobria Àgora Maçònica, un col·lectiu independentista format per maçons. Entrevistaven Jaume Salinas, el seu president, que no fa “ni olor de sofre ni cap altra ferum sospitosa” [sic]. Més enllà de complir els estàndards d’higiene, Salinas explicava que “la regla sagrada de les lògies és no parlar de política, ni de religió”. Parlar d’independència sense parlar de política seria com parlar dels Jocs Olímpics sense parlar d’esports. Ben mirat, potser no és tan difícil.