Publicitat
Publicitat

La pràctica memorial: l'ESMA i la 'megacausa'

L'ESMA (Escuela de Mecánica de la Armada) va ser un dels 600 espais de detenció clandestina de l'Argentina durant la dictadura (1976-1983), potser el més emblemàtic per la seva centralitat (en ple Buenos Aires), les seves dimensions (un predi d'unes disset hectàrees gestionat per la Marina) i el volum de detinguts: uns 5.000, dels quals 4.500 van ser detinguts-desapareguts i només uns 200 van sobreviure. Eren traslladats a l'edifici Casino de Oficiales, que tenia tres plantes, amb un soterrani i un altell, on eren torturats (soterrani) i reclosos (3a planta i altell, on estaven encaputxats) un cop destrossats. Sovint al cap d'uns dies eren traslladats, sedats, als avions que s'enlairaven per llançar-los al Riu de la Plata o al mar. Aquest espai de terror es completava amb altres dependències com un laboratori de fotografia o de falsificació de documents, on s'utilitzava la mà d'obra esclava de detinguts. Sense obviar que a les dues primeres plantes hi tenien les seves habitacions i hi feien vida familiar amb tota normalitat els oficials, en clara representació del que Hannah Arendt definí com la banalitat del mal en relació amb els botxins dels camps d'extermini nazis.

Després del 1983 la vida hi continuà com si res no hagués passat, si bé l'informe Nunca más (1984) ja va identificar la seva funció de centre clandestí de detenció, tortura i extermini. A principis de gener del 1998 el president Carlos Menem anuncià el trasllat de l'ESMA a un altre lloc (Puerto Belgrano), la seva transformació en parc públic prèvia demolició dels edificis i la construcció d'un monument simbòlic de la "unió nacional" i la voluntat de conciliació dels argentins. L'ESMA desapareixia. La mobilització i les denúncies de familiars de detinguts desapareguts i d'organismes de drets humans aconseguiren que la Justícia Federal, a l'octubre, deixés sense efecte el decret i l'ESMA esdevingués patrimoni cultural de la nació. En conseqüència, no podia ser destruït ni reemplaçat " por un monumento cualquiera ". També s'al·legà el dret dels familiars i de tota la comunitat a conèixer la veritat històrica, veritat que la destrucció de l'edifici podria conculcar.

La seva transformació en espai memorial va anar-se concretant poc després i es confirmà quan el 2004 el president Néstor Kirchner anuncià la desocupació del predi i la transformació en espai de memòria. El 2007 la Marina l'abandonava (amb resistències) i se signava entre els governs de la nació i de la ciutat de Buenos Aires el conveni de creació de l'ens públic Espai per a la Memòria i per a la Promoció i la Defensa dels Drets Humans, dins del qual s'instal·larien diverses institucions memorials: l'Arxiu Nacional de la Memòria, el Centre Cultural de la Memòria Haroldo Conti, l'institut Espai per a la Memòria... Des de llavors, l'ESMA ha esdevingut un motor cultural i de coneixement que mostra la potencialitat d'una poderosa política pública de memòria, absent sobretot a casa nostra, per falta de voluntat de les institucions i de la quasi fallida del Memorial Democràtic.

D'altra banda, la preservació de l'ESMA ha tingut rellevància judicial com a element de prova. Ara no només 57 militars sinó que, per primera vegada, també tres civils (entre els quals Juan Alemann, secretari d'Hisenda i un dels responsables de la política econòmica de la dictadura, acusat de visitar l'espai i no denunciar les tortures i els segrestos) i vuit aviadors navals acusats dels esmentats vols de la mort s'asseuen al banc dels acusats en el que s'ha anomenat megacausa de l'ESMA pel nombre d'imputats per crims de lesa humanitat contra 789 víctimes.

Si hagués prosperat la iniciativa de Menem mencionada abans tampoc no s'hauria arribat a la celebració d'aquesta megacausa . La destrucció i ocultació del patrimoni cultural sanciona la impunitat dels botxins i reposa en una falsa idea de reconciliació basada en l'equiparació de responsabilitats. A l'Argentina s'ha conegut això com la teoria dels dos dimonis , que iguala el terrorisme d'estat amb el terrorisme de les organitzacions guerrilleres. A Catalunya (i a Espanya), suposa equiparar la violència exercida pels qui protagonitzaren un cop d'estat il·legal i posteriorment construïren un estat policial que torturà i matà impunement amb la que van practicar els que defensaren la República o lluitaren contra la dictadura. I es tradueix, per exemple, en la negativa a anul·lar els consells de guerra franquistes, de manera que se'ls reconeix validesa jurídica, com si estiguessin legitimats per un estat de dret.