Publicitat
Publicitat

REGNE UNIT REFERÈNDUM

Europa i el temor a les urnes

La UE s’ha anat construint al ritme marcat per referèndums com el que ara vol Cameron

Fa just deu anys, per aquestes dates, Europa es llepava les ferides. Els francesos acabaven de rebutjar en referèndum la Constitució europea. Tres dies després van ser els holandesos els que van dir no. Europa es va estavellar sonadament a les urnes i les conseqüències d’aquella patacada traumàtica encara ressonen. És amb aquest rerefons que el Regne Unit, el país tradicionalment més euroescèptic dels Vint-i-vuit, es prepara per tornar a sotmetre Europa a un caixa o faixa.

Des dels inicis de la construcció europea, s’han fet una quarantena de referèndums sobre Europa en una vintena de països. En aquestes consultes s’ha preguntat als electors el seu parer sobre qüestions que van des de l’entrada del seu país a la UE fins a l’adopció de l’euro o l’aprovació dels tractats europeus que s’anaven negociant. A la gran majoria de referèndums s’ha imposat el sí. Però quan ha triomfat el no, la terra semblava que es movia.

Noruega i Irlanda, un fora i l’altre dins de la UE, són els països que més cops s’han pronunciat contra Europa. Els noruecs han rebutjat dos cops -el 1972 i el 1994- l’entrada del seu país al club europeu. I l’aprovació a Irlanda dels tractats de Niça (2001) i de Lisboa (2008) va requerir en tots dos casos la celebració de dos referèndums, després del rebuig dels textos a la primera consulta. I hi ha el cas particular de Groenlàndia, que va votar en un referèndum el 1982 a favor d’abandonar la UE (53% a favor del canvi d’estatus), a la qual havia accedit el 1973 com a part integrant de Dinamarca.

“És important veure que, més enllà dels cops que s’ha votat no a Europa, també hi ha hagut molts . A Espanya mateix, la Constitució europea va ser aprovada a les urnes amb un suport molt ampli. Fins i tot al mateix Regne Unit es va votar a favor de mantenir-se dins de la UE el 1975”, explica Jordi Vaquer, director de l’Open Society Initiative for Europe.

En risc tot el projecte

Europa té por de les urnes? “En el projecte europeu ja no s’hi val només la cooperació tècnica entre governs, els ciutadans hi volen dir la seva. Però a això s’hi suma el fet que la construcció europea està en hores baixes i hi ha certa por a consultar els ciutadans, com un temor a posar en risc tot el projecte”, reflexiona Pol Morillas, investigador principal sobre Europa al Cidob.

A tot això cal afegir-hi, segons Jordi Vaquer, que la qüestió europea és, dins dels estats, “com de segona derivada, com de poca importància, i els referèndums al final tenen més a veure amb el fet d’avalar o censurar un govern que amb res més”: “A França, ara mateix, el president Hollande perdria qualsevol referèndum que fes”.

De fet, en el rebuig dels francesos, ara fa deu anys, a la Constitució europea hi va pesar un vot de càstig intern. Entre els electors del no, el 52% ho van fer pensant en l’actuació del president en aquella època, Jacques Chirac, i només el 42% ho van fer en clau estrictament europea.

Conscient d’aquesta dinàmica, el primer ministre britànic, David Cameron, vol accelerar al màxim la celebració del referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE i fer-lo molt abans de “finals del 2017”, que és ara mateix la data prevista. Aquell serà un any electoralment carregat a Europa, amb cites al calendari per renovar els mandats del president francès i la cancellera alemanya. A més, Londres assumirà la presidència rotatòria de la UE el segon semestre del 2017 “i no tindria sentit impulsar una agenda de treball mentre et planteges sortir per la porta”, preveu Morillas.

Mostra de les presses de Cameron per sotmetre a referèndum el Brexit, l’acrònim dels mots Britain (Gran Bretanya) i exit (sortida) en anglès, és la gira exprés que ha fet els últims dos dies i que l’ha portat a visitar l’Haia, París, Varsòvia i Berlín per explicar els seus plans. A la capital alemanya va ser on el premier va rebre, ahir, el suport més clar a la seva croada per repensar la relació entre el Regne Unit i la UE. “Sempre que hi ha un desig, hi ha també un camí, i aquest és el principi que ens ha de guiar”, va assegurar al costat de Cameron la cancellera alemanya, Angela Merkel, que es va mostrar disposada, obertament, a ser “constructiva” i “trobar una solució”.

La química fa temps que funciona entre Merkel i Cameron. Tots dos líders parlen un llenguatge similar quan es tracta de defensar el mercat únic o la competitivitat com a motors de l’economia europea i també coincideixen en la necessitat d’alleugerir la burocràcia instal·lada en certs racons de Brussel·les. Merkel és, sens dubte, la millor aliada possible en l’Europa d’avui dia. I, pels moviments que ha fet fins ara, vol que Cameron se’n surti.

“El gran problema el posaran les institucions europees, la Comissió, per exemple, que és la guardiana dels tractats de la UE i lluitarà per mantenir vius els principis que s’hi recullen, especialment el de la lliure circulació de persones”, alerta Pol Morillas. Amb la perspectiva de la dificultat de reescriure els grans textos sobre els quals s’aixeca la UE, una via que requeriria temps i un nou referèndum en països com Irlanda, s’imposa l’opció d’una declaració que reculli les demandes britàniques i tingui el vistiplau de la resta de socis europeus.

Una concessió, un gran avenç

“Més que un canvi als tractats, Cameron buscarà una concessió, encara que sigui petita, que pugui vendre com un gran avenç”, reflexiona John Etherington, professor de ciència política a la UAB, que posa com a exemple el retorn d’alguna competència europea a Londres.

La partida tot just comença. I el repte és doble per a Cameron: buscar la comprensió dels seus socis europeus i satisfer les ànsies eurofòbiques a casa seva. No tan sols el UKIP, l’influent partit anti-UE, sinó també els seus diputats, ja que, amb l’ajustada majoria absoluta que té (6 escons), fins i tot una petita rebel·lió tory el pot enfonsar.

1972

La França de Georges Pompidou sotmet a referèndum la primera gran ampliació de la UE. Els electors aproven l’entrada de Dinamarca, Noruega (els noruecs van dir ‘no’ després), Irlanda i el Regne Unit.

1975

Els laboristes britànics accedeixen al govern amb la promesa de celebrar un referèndum - que els ‘tories’ no havien fet - sobre l’adhesió del Regne Unit a la UE. El sí s’imposa amb el 67% dels vots.

1992

Irlanda, França i Dinamarca sotmeten a referèndum -i aproven, en el cas francès per només un punt- el Tractat de Maastricht que posa les bases de la integració política de la UE.

2001

Els irlandesos -amb una participació del 34% - rebutgen el Tractat de Niça. És la primera gran patacada d’Europa a les urnes, un bany de realisme que rebaixa l’eufòria sobre la construcció europea. Després de negociar alguns canvis en el tractat, el text es torna a sotmetre a referèndum el 2002 i el 62% d’irlandesos voten ‘sí’.

2003

Suècia rebutja en referèndum l’entrada a l’euro el 2003. El 56% dels electors hi voten en contra. El 2000 van ser els danesos els que també van dir ‘no’ (53%) a afegir-se a la moneda única.

2005

França i els Països Baixos rebutgen en referèndum la proposta de Constitució europea. El text, que sí que va rebre el suport de l’electorat a Espanya, queda desestimat i s’inicia la negociació que donarà com a resultat el Tractat de Lisboa.

2008

Irlanda torna a rebutjar a les urnes (el no arriba al 53%) un tractat europeu, el de Lisboa. Com en el cas de Niça, després d’una negociació per introduir-hi canvis, el tractat és aprovat en un nou referèndum l’any 2009.

2014

Suïssa, que ha celebrat diversos referèndums sobre Europa, vota el 2014 per restringir la lliure circulació de treballadors que la uneix a la UE. Anteriorment, el 2001, un 76% dels suïssos van votar en contra de demanar l’ingrés a la UE.

PUBLICITAT
PUBLICITAT