Publicitat
Publicitat

La generació Erasmus al poder

Renzi i Tsipras rejoveneixen una Europa cada dia més envellida

GENERACIÓ ERASMUS. Van néixer entre els anys setanta i vuitanta del segle passat. Són els primers que van viure plenament una Europa unida i en pau. La primera generació que veu normal viatjar sense passaport i sense canviar de moneda de Tallinn a Barcelona o de Lisboa a Berlín. Per a ells Europa ja no és un somni, és una realitat -de vegades amable, d’altres incomprensible- que porten inscrita al seu ADN. Ara arriba l’hora de la veritat per a aquesta generació que, a cavall entre l’Interrail i les companyies de baix cost, va recórrer amb el tombant de segle les grans capitals europees. La primera que va poder completar els estudis superiors aventurant-se en una universitat nord enllà. També la primera que va viure a la seva pell la dificultat de trobar feina, un repte que cada cop s’ha fet més ingent per als joves. Arriba el torn de la generació Erasmus, el moment de situar-se al lloc de comandament dels poders polítics europeus.

Per ara el relleu generacional al màxim òrgan decisori de la Unió Europea -el Consell Europeu, que aplega els 28 caps d’estat i de govern-és lent. Només set dels 28 grans líders europeus estan al voltant de la quarentena d’anys, i la gran majoria d’ells ha arribat a aquest selecte club de poder l’últim any. Dos s’emporten la palma de la popularitat: el primer ministre italià, Matteo Renzi, i el primer ministre grec, Alexis Tsipras. El més jove és l’estoni, Taavi Roivas, amb només 35 anys. El luxemburguès, Xavier Bettel; el maltès, Joseph Muscat; el belga, Charles Michel, i el txec, Bohuslav Sobotka, completen aquesta alineació. De mitjana la població europea està a la quarentena, i els seus dirigents, a la cinquantena. “Una cosa és ser un governant jove i una altra és el que faci aquest governant jove”, explica el diplomàtic Carles Casajuana, que acaba de publicar Les lleis del castell. Notes sobre el poder. “A vegades un polític jove dóna una imatge de gran renovació però després n’hi ha de molt astuts que tenen un equip d’assessors continuistes. Per molt joves que siguin en general són persones que han arribat a la maduresa, no són adolescents que es deixen portar”, reflexiona Casajuana.

AIRE FRESC, PERÒ TAMPOC TANT.“Hi ha cert aire fresc entre les noves cares que acaben d’aterrar a la UE. Però em sorprèn com Tsipras està utilitzant l’antiga retòrica nacionalista per atacar Europa. I de Renzi lamento que, tot i l’esperança dipositada en ell per tirar endavant un canvi, les expectatives s’han refredat molt”, explica Jon Worth, un activista social britànic que l’any 2012 va ser elegit un dels joves líders europeus a la quarentena -al costat de Matteo Renzi- en un projecte de Think Tank EuropaNova i Friends of Europe. Per Worth, més que un relleu generacional, el que Grècia ha viscut és un sotrac després del qual n’ha sortit disparada “la vella guàrdia”. “La nova fornada de polítics a Grècia, les noves cares joves que veiem, són sobretot una evidència del nivell de descrèdit al qual havia arribat la classe política”, conclou aquest activista.

UN CONTINENT QUE ENVELLEIX. Europa camina cap a la gerontocràcia, és pura demografia. I els joves -ho veiem al mateix Consell Europeu- estan molt mal representats en els seients de poder de Brussel·les. Això és especialment paradoxal si tenim en compte que és de la generació més europeïsta que s’ha vist mai. “No és que els haguem de comprometre amb Europa, Europa els flueix per les venes”, explica el jove periodista Yiannis Baboulias, cofundador de Precarious Europe, una web que vol documentar les experiències dels joves europeus. “Si la UE s’esfondrés, seria una bomba psicològica per a la meva generació -relata Baboulias, que té 28 anys-. No ens cap al cap que Europa no existeixi com la coneixem ara. Fins i tot al Regne Unit, on el sentiment europeïsta és molt baix, un 70% de joves són clarament favorables a la Unió Europea”.

Però en cada elecció que passa creix l’abstencionisme juvenil i s’amplia el pes electoral de les franges d’edat més altes. “L’envelliment de l’electorat significa que s’agreuja el dèficit democràtic intergeneracional. Els joves cada cop estan més marginalitzats dels processos democràtics. I això impacta òbviament sobre aquesta franja d’edat, però també, més en general, en la legitimitat de la democràcia representativa”, conclou l’investigador Craig Berry en un dels grans estudis que s’han fet sobre la qüestió. Al Regne Unit, per exemple, tot i que a les eleccions del 2010 els votants majoritaris eren els que tenien al voltant de 40 anys, el 2021 ho seran els que en tindran al voltant de 50. I el peix es mossega la cua: els joves estan cada cop més lluny de les urnes i de rebot del poder.

OBRIR-SE PAS. Però els efectes devastadors de la crisi, especialment entre les generacions més joves, està reduint aquest abisme. “Estem en una crisi molt greu i la situació és insofrible per a molts i aquests molts volen un canvi. Això en política s’escenifica amb cares noves”, explica Carles Casajuana. Per ells, “Tsipras i Renzi són líders nous, una nova generació que emergeix, en el cas grec després d’un fracàs total del sistema i a Itàlia com a resposta a molts anys del fenomen populista de l’etapa Berlusconi”.

¿Culminaran amb èxit el seu intent de regeneració a Europa? “Dependrà de com de flexibles es mostrin les institucions europees, de si fan un esforç per donar cabuda a nous polítics amb ganes de fer coses diferents”, respon Baboulias. Serà admetre la diferència o morir, alerta aquest jove periodista: “Ara tenim una UE molt rígida, en què Alemanya dicta el camí, però en els pròxims anys Brussel·les s’adonarà que necessita deixar marge. La UE haurà de ser més flexible i més mal·leable, haurà de permetre que hi hagi veus noves i divergents o es trencarà. Aquesta serà l’herència de Renzi o Tsipras. No serà en un any o dos, serà a llarg termini, però ho veurem”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT