Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Una llei perversa

Aquest primer mes d’activitat parlamentària no és així com havia imaginat. L’esquerra acaba de guanyar una àmplia majoria i és al govern, la dreta és a l’oposició. Les prioritats del Govern són clares i remeten a un nou llenguatge i a uns canvis que, alguns en pocs dies, van essent una realitat. Tot i això, els únics que riuen des dels seus escons són els diputats que queden del Partit Popular, encara que els consellers els recordin a cada pregunta parlamentària que varen deixar un govern enfangat i que no sabem ni la meitat del que es va trobant. Sap greu, perquè ha costat molt arribar fins aquí.

Des del meu escó, pensava aquests dies en la nostra capacitat d’oblidar d’on venim i què fèiem fa només dos anys. Setembre de 2013: comença una vaga indefinida a escoles i instituts, concentracions davant la Conselleria d’Educació, al campus de la UIB, a tots els pobles, històrica manifestació de 100.000 persones pels carrers de Palma. Llaços verds i quadribarrats pengen de façanes i balconades a escoles i a cases particulars. Dedicam hores a cosir doblecs de teles verdes i quadribarrades per intentar donar-los forma de llaç, algunes passam directament a les grapadores quan no tenim temps ni padrines que ens donin una mà. Tornam a cosir i tornam a rentar a mà perquè les camisetes verdes s’han de dur cada dia. Hi ha objectes i gestos que esdevenen simbòlics i tothom ho sent així: un embut per cridar, unes tisores contra les retallades, una quadribarrada per una llengua que estimam. Record un grup de mestres en una concentració que, en silenci, mostraven llibres i llapis a l’aleshores conseller d’Educació: aquestes eren les seves armes per defensar la cultura i l’educació. Algú hauria d’estudiar com un llaç verd va arribar a simbolitzar tant per a milers de persones i per què no només els mestres sinó també les famílies, moltes castellanoparlants, mostraven amb orgull la quadribarrada com una senya d’identitat de l’escola.
A mi el que m’agradaria saber és qui i en quin moment va decidir prohibir aquests símbols. El com ja ho sabem: el 19 de desembre al Parlament es va aprovar el projecte de llei sobre l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears. Al preàmbul s’hi pot llegir que té per objecte “objectivar l’ús dels símbols en els mobles o immobles afectes a serveis públics de la comunitat autònoma per tal de garantir el desenvolupament ple de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i a les llibertats fonamentals, sense interferències ideològiques de cap mena”. Interferències ideològiques i adoctrinament polític són termes que es repetiren durant el debat parlamentari aquell dia. Llegint el diari de sessions puc comprovar, una vegada més, que el Govern anterior i els diputats populars no varen aprendre bé a l’escola la lliçó sobre democràcia i drets humans perquè aquesta llei, avui encara vigent, restringeix la llibertat d’expressió, que precisament la jurisprudència espanyola defineix com una condició indispensable per al ple desenvolupament de la persona i un dels principals indicadors de la condició democràtica d’una societat. Sabem que la llibertat d’expressió no és absoluta i que les restriccions han d’estar previstes de forma precisa en la llei, han d’estar justificades i ser necessàries i proporcionals a l’amenaça que pot suposar la llibertat d’expressió als drets dels altres o a la seguretat, a l’ordre públic, a la salut o a la moral públiques. Els destinataris de la norma han de poder regular el seu comportament de conformitat amb ella i no pot conferir als encarregats de la seva aplicació una discrecionalitat sense traves per restringir la llibertat d’expressió. No obstant això, la restricció establerta a l’article 4.3 de la Llei d’ús de símbols institucionals de les Illes Balears, exigint autorització de la conselleria competent per col·locar símbols no permesos o no institucionals, no compleix cap d’aquests requisits i el pitjor és l’ambigüitat respecte del que és o pot esdevenir un símbol i, així mateix, la discrecionalitat de la Conselleria per autoritzar o no la seva exhibició. Es va poder demostrar pocs mesos després que la llei estava pensada per ser aplicada en l’àmbit educatiu com a mecanisme de censura política i per silenciar la crítica a la política educativa i lingüística del Govern: en els centres es varen despenjar llaços i pancartes i el Govern no va desenvolupar la llei amb un decret (encara més restrictiu) perquè, com va dir l’aleshores vicepresident, la llei s’estava complint amb normalitat.

A més de ser una mala llei, clarament inconstitucional, és una llei perversa: està pensada de tal manera que aquells que pengen sense autorització un símbol no oficial saben que poden ser sancionats ells i també qui administra el centre; els directors saben que retirant un símbol estan violant el dret a la llibertat d’expressió però ho han de fer perquè, si no, poden ser sancionats i expedientats; no hi ha procediment previst per sol·licitar l’autorització perquè no s’ha aprovat el decret que desenvolupa la llei; i, el que és pitjor, encara, és que no es pot denunciar la inconstitucionalitat de la Llei de símbols fins que s’apliqui una sanció, i no hi ha hagut sancions perquè ningú no s’ha atrevit a penjar res sense autorització per no ser sancionats o provocar que se sancionin altres persones.

Dimarts derogam aquesta llei. Serà una mostra de la unitat de l’esquerra i voldria que, en el ple, aquesta vegada fóssim els diputats i diputades d’esquerres els que riguem: un somriure ben ample, serè, sense revenja, no cal res més, ja es va dir tot fa dos anys. En acabar, farem una festa a les portes del Parlament. L’hauríem d’haver fet fa uns mesos però dimarts encara té més sentit. Derogarem una llei que s’ha convertit en un símbol de com no s’ha de governar. I ho celebrarem, perquè ha costat molt arribar fins aquí i perquè, per nosaltres, la democràcia és una festa de bon de veres.