Publicitat
Publicitat

La distància amb el poder

¿Com deuen sentir-se les persones del carrer si les seves institucions són artistes de primera fila en l’art de les corrupcions a gran escala?

En el partit de l’Eurocopa 2016 entre França i Islàndia el primer ministre islandès va refusar la zona VIP i se’n va anar a les grades. Aquest gest per anul·lar o disminuir la distància entre qui té poder polític i aquells als quals representa és inimaginable en cap polític espanyol. Aquí, a les Espanyes, els poderosos es deleixen per les prebendes i cultiven la distància física i psicològica amb aquells que, precisament, els han confiat el poder amb els seus vots.

No cal dir que des del règim feixista del Generalísimo ha plogut molt. Aquella Espanya grisa i tenebrosa ja no existeix. L’Espanya dels pantans, la de la radio nacional de llengua única -el castellà-, la de l’ Azor de 47 metres d’eslora i amb llançaarpons amb el qual Franco i Carmen Polo, la Collares, pretenien aclaparar-nos en els No-Dos de veu en off i musiquetes estridents és un passat remot, per bé que el seu esperit continua viu i encara en patim els efectes residuals. Les cornades dels toros maten toreros, els sanfermines no han deixat de ser un infern d’emocions desbocades, on les persones sotmeten els braus a l’escarni i el dolor. Què té d’instructiu que les persones sagnin, quedin malferides i fins i tot traspassin per les envestides d’un toro aterrit? Les pulsions més sinistres s’han manifestat en aquestes festes navarreses en forma de violacions i jocs horripilants amb les dones fent de joguina. (Què els passa, a tants homes?) I, com no podia ser d’una altra manera, les noves tecnologies ens ho han ofert tot en viu i en directe, no fos cas que ens en perdéssim algun detall.

Aquí els poderosos cultiven la distància física i psicològica amb aquells que, precisament, els han confiat el poder amb els seus vots

L’Espanya de la fanfarroneria, del masclisme, de la cultura que assenyala qui més enganya com el més llest, de la democràcia a mitges tintes, encara perviu. Es tracta d’una realitat en decadència que malda per sobreviure enmig de les noves fornades de joves, forjats en nous aires. Noves generacions que, si no vaig errada, es vesteixen amb valors individualistes d’igualtat i llibertat. I que, malgrat els seus governants, viuen la incertesa del seu temps com un repte, amb una envejable capacitat d’adaptació als nous contextos. Parlo de saba nova, preparada a les universitats, que caldrà que s’organitzi i s’enfronti a una Espanya que utilitza el poder de les urnes per a l’enaltiment i la fruïció personals i no per posar-lo al servei d’una gestió de recursos que augmenti el benestar de la gent. Parlo de l’Espanya on es retallen escola i sanitat i es construeixen, a canvi, infraestructures faraòniques delirants que només fan que engreixar butxaques assedegades. La de les enveges i el divide et impera. La de l’obediència dels subordinats i de la jerarquia com un valor indiscutible. La de l’abús dels avantatges arbitraris.

I és que sentir-se totpoderós al gust espanyol ha de ser el súmmum. Significa, sens dubte, tenir l’autoestima en un pedestal gràcies al poder per manipular subtilment la gent, gaudir del vertigen de percebre’s posseïdor de la veritat absoluta i sentir-se legitimitat per menysvalorar les persones i mantenir-les a una distància psicològica pròpia d’una divinitat grega. I tot plegat vivint, com reis, dels estalvis i impostos dels contribuents, igual com es feia a l’Edat Mitjana. És l’Espanya de la Pilarica i els terratinents, i els señoritos, on les oligarquies no cedeixen ni un pam. L’Espanya del conservadorisme que nega el canvi climàtic i incompleix estrepitosament els acords mundials. L’Espanya de l’automatisme cognitiu entre poder i assetjament sexual. El país on els poderosos, els polítics i els mitjans de comunicació juguen a fer-se reverències -ara tu, ara jo- i deixen la resta del personal en el més absolut desvaliment.

L’Espanya de la fanfarroneria, del masclisme, de la cultura que assenyala qui més enganya com el més llest, de la democràcia a mitges tintes, encara perviu

¿Com deuen sentir-se les persones del carrer, les persones grans, si les seves pròpies institucions són artistes de primera fila en l’art de les corrupteles i les corrupcions a gran escala? Com a mínim els ha d’envair la por, la indefensió. Han de sentir-se desencantades i espantades davant l’engany dels seus governants, davant l’ambigüitat i la incertesa enverinada del futur; del seu futur, que ja és força immediat i que, legítimament, voldrien predictible. ¿Per què ningú no retorna els diners robats? ¿Per què es permet la prescripció dels delictes? ¿Comencem a rememorar noms de delinqüents que han caigut misteriosament en l’oblit, com beneficiant-se d’un joc de mans “ara hi és, ara ja no hi és”? ¿Citem noms d’empreses, institucions i organismes?

La distància amb el poder és gran, a Espanya; els totpoderosos, jeràrquics, autoritaris i enllaminits amb la pròpia imatge són, sens dubte, hereus del franquisme. No voldria caure en el parany de les comparacions i els emmirallaments enlluernadors, però a mi em sembla que haurem de treballar molt per acostar-nos a les lliçons de maduresa democràtica que sovint ens regalen els islandesos. No estan per orgues i no toleren que ningú malmeti la democràcia que conreen amb tant d’encert.

PUBLICITAT
PUBLICITAT