26/08/2017

“Agafa un suet que després fa rispa”

3 min
.

Realment és admirable la capacitat de la gent que visito avui (en l’última etapa del meu periple lingüístic estiuenc) per dir el màxim de coses amb el mínim de fonemes: “Quinorè?” “Noeparrè!” Llàstima que no pugui reproduir l’entonació, perquè de seguida sabríeu per on paro.

No hi ha dubte que aquí hi ha gana consonàntica: ta(m)bé, a(l)tre, (g)üita... La que troben més suculenta és la s final: “È bo, això?” Ni aquest pas tan característic se’n salva: “No hi vull pa nar”. I cap problema per cruspir-se’n un parell: “Se(mb)la que plourà”. No tenen por, no, d’escorxar la guilla amb tant d’empatx! Per cert, que aquí, a més d’escorxar la guilla quan canvien la pesseta, també arriben a escorxar gent: això sí, sempre ho fa personal mèdic qualificat i en un quiròfan. “Només fa una setmana que l’han escorxat; pla que quedarà per fer el toc!” Els encanta, el pla, el fan servir a pertot. I canvia de significat segons l’entonació i el context: ara pla! pot expressar tant sorpresa com admiració com queixa. “Tu pla! Feques que t’ho havia dit que et fotries d’oros si badaves”. Aquest feques (o fequis ) sembla que és una reducció de a fe que, és a dir, un doncs mira que d’aquells que pot fer enxerinar qualsevol (fer-lo enfadar una mica, vaja). “Si te l’haguessis torcit tu, el peu, llavors pla que faries broma!”

Malgrat tanta fal·lera reduccionista, alguna vegada també necessiten afegir sons: “Per créixere has de menjar bé”. “Ja ménjuc [o ménjut] molt jo!” “Prou” (que aquí encara té molta vitalitat per dir que sí, que certament). No en té tanta la particular conjugació del verb ésser : “Jo som molt trempat” i “Nosatrus tabé ho soms”. També era molt comú fer-lo servir com a auxiliar amb els verbs de moviment: “Som anat a casa teu i la teu mare no hi era”. Aquests possessius sí que són inconfusibles i ben vius a tota una gran àrea!

Ara bé, diria que només concretament en aquesta comarca, si fas una bona excursió, acabes estaiat. I n’hi ha, aquí, de camp per córrer! I vaques, moltes, que han inspirat frases fetes com tirar vaques a muntanya : ep, que això no té res a veure amb el bestiar boví, vol dir evitar mocar-se tirant els mocs amunt (que si estan ressecs són torraines ). També cardareu l’ànec si dieu que porteu vambes, aquí sempre són quets o quecs (unes de la marca Wamba i les altres de Keds, aquestes últimes també han triomfat a Ponent). I també veuran que no sou d’aquí si no feu anar suets : que deu ser una particular adaptació de suèter. “No sabes que només és per si de cas després fa rispa, el suet?” També fan unes terminacions ben curioses d’alguns imperfets: rivia ( reia ), cavia ( queia )... “Quan en tròpiga un altre te’l dic”.

Aquí els nens et demanen que els portis a collbotet. Això sí, com a tot arreu cal botzinar-los sovint, sobretot si mastufegen el menjar, és a dir, si el van remenant fent-lo durar perquè no els agrada (o buscant l’únic ingredient que els interessa). “Deu dies a can pa-i-aigua, hauries de passar”, els diuen els avis. I si es deixen el llum encès, “Que tens la renda de can Malagrida, tu?” El tal Malagrida va ser un indiano que va invertir part de la fortuna que va fer amb el tabac a l’Argentina en la construcció de l’Eixample Malagrida, a la capital de la comarca. I si us dic que aquí diuen ciurons però que el que mengen més són fesolets... poc que dubta ningú: som a la Garrotxa, concretament a Olot, un dels punts on el català central ja és septentrional de transició. Bé, sembla que més que tirar cap al rossellonès, aquestes comarques (i no només les que fan frontera amb França) comparteixen prou trets propis i diferenciadors per conformar un subdialecte gironí encara per caracteritzar i delimitar. Del que no hi ha dubte és que per molts volcans i fagedes que hi hagi, aquí el que domina, almenys en la parla, és el pla.

stats