Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: “Ahir va venir i ahir també”

El poc domini que tenen del temps els aprenents de parlants també es nota en la confusió entre ahir i demà. De vegades sembla que perdin el nord. “Demà vaig anar a la piscina”, poden dir. I com que la seva zona de confort temporal és limitada, tampoc necessiten saber mesos ni anys. Amb uns quants dies abans i uns quants dies després respecte a avui ja fan. És a dir, uns quants demàs i uns quants ahirs. “Demà anirem a la platja?” “No”, els dic. “I demà?” “Tampoc”. “I demà?” (i vaig comptant mentalment quan és aquest demà, si avui és dijous, deu ser dissabte) “Sí!” Uf, sort que no era d’avui en vuit, perquè ens hi hauríem passat el matí.

Aquest d’ avui en vuit a molts segur que els ha fet pensar en els seus avis. I és que les expressions temporals han anat canviant (empobrint-se, diria jo) i cada vegada són menys variades. Proper es va menjant primer (el primer carrer a la dreta), entrant (la setmana entrant), vinent (dilluns vinent) i fins i tot aquest (aquest dimecres). Volem ser més genuïns apartant el pròxim (perquè s’assembla massa al castellà) i ho omplim tot de propers (amb estructures, aquestes sí, que són castellanes).

A la Joana i l’Helena tampoc els agrada gaire el pròxim, bé, més aviat és que no l’acaben de dominar. “L’Emma s’ha deixat el braçalet”, li diu la Joana a l’Helena. “Doncs l’últim dia que vingui l’hi dónes”. És a dir, el pròxim dia que vingui. Que pot ser demà, demà passat (o passat demà o despús-demà, segons el dialecte) o demà passat no l’altre. O, segons l’Helena i la Joana, demà, demà o demà.