Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: "Ara l’avió la veiem petita"

Amb tres anys i mig estem de ple en l’època de demanar explicacions per tot. I a casa nostra per partida doble. Perquè, per exemple, quan anem amb cotxe volen parlar totes dues. I es barallen. “Ai, la Joana no em deixa parlar!” Doncs fem-ho per torns. “I per què passen tants camions?” “I per què no parem?” “I per què parem ara [al peatge]?” “I per què l’avió la veiem petita?” Ep, determinar el gènere de la paraula avió no és fàcil. I, posats a triar, semblaria més previsible que fos masculina, perquè acaba en -o. Però el problema no és tant que no sàpiguen si és masculina o femenina com que no saben segmentar bé la frase. La nena no interpreta “l[a] avió” sinó “la vió” i, per tant, la veu femenina.

I no és tan estrany, perquè això als adults també ens pot passar. Per exemple, sembla que per culpa d’una mala segmentació vam passar de l’article lo a l’article el. En català antic es feia com en l’actual nord - occidental: davant de consonant s’utilitzava la forma plena lo i després de vocal es reduïa a l. Deien “Quan lo pare vingui” però “La mare i l pare” o “Això és de l pare”. Segurament és per culpa de tallar les paraules malament en frases com la d’aquest últim exemple que va aparèixer la forma reforçada el : els parlants interpretaven que la vocal e formava part de l’article i segmentaven del com a de [e]l i no com a de l[o]. Potser també hi va contribuir el contacte amb la conjunció copulativa antiga e (“La mare e l pare”) o amb la preposició en, ja que en català antic en + lo es convertia en el (“Ballen el [ en lo ] portal”). I, atenció, que aquest canvi encara està en marxa en alguns parlars de transició. Però, ara, l’empeny més la pressió de l’estàndard que una mala segmentació.