“Coca coca el virolí”

Ja sé que fa calor i que falta molt per Nadal, però les meves filles practiquen sovint la cançó del tió. I juguen a fer cagar el tió! L’any passat ja se la començaven a saber, però ja vam quedar que durant l’any l’havíem d’anar perfeccionant, si no, tió restret. I a la nostra zona la cançó no són quatre versos i pim-pam. En té disset. Comença així: “El dia de Nadal / posarem el porc en sal / la gallina a la pastera / el pollí dalt del pi / coca coca el virolí...”, ai, “toca toca el violí”. Aquesta és l’Helena. El que ella ha de perfeccionar són les oclusives! En determinats contextos canvia la [t] per la [k]. “No em coquis!”, sempre deia. Ara s’ha adonat que alguns riuen i ja no ho diu tant.

Aquest fenomen, que tècnicament s’anomena assimilació, és molt comú entre els nens i es produeix quan dos sons veïns s’assemblen: en aquest cas són dues consonants oclusives, és a dir, que tenen el mateix mode d’articulació i, per tant, són germanes (tot i que no bessones, perquè una és dental i l’altra velar) i la tendència natural és agermanar-les més. I és que als aprenents de parlants els agrada harmonitzar les paraules, és a dir, fer-les més homogènies i iguals. Les meves filles ho fan amb la “canyenya”, per exemple.

Aquesta necessitat d’harmonitzar els fa no només canviar sons sinó fins i tot afegir-ne. Per exemple, parlen de “glogus”, però si volen que els hi inflis et diuen: “Me’l finfles, el glogus?” A la Joana no li agrada gens que petin i fins i tot arriba a dir que no el vol quan algú n’hi ofereix un. Però l’Helena és d’aquelles que, un cop ha petat, no perd l’esperança: “¿Me’l finfles més?”