Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: “Cul al terra, cul al terra”

Ai, el món de les cançons d’escola bressol! Controlar tu sol una vintena de culs de mal seient és una autèntica gesta. I la música amanseix la feres, sí... Però malauradament també les pot castellanitzar. “Cul al terra, cul al terra, tot el món el cul al terra”. Després de sentir-ho dia sí dia també i, sobretot, de cantar-ho, no hi ha manera de treure-s’ho del cap. En català no seiem al terra, sinó a terra. Ja s’entén que a unes nenes de tres anys no els pots explicar que, com diu l’Optimot, “per expressar la idea de moviment fins al contacte amb el paviment es fa servir la construcció a terra...” Però és que fa no tants anys no calia explicar-ho a cap catalanoparlant. Perquè els grinyols que emetia “cul al terra” superaven la barrera del so.

Però és que els paranys no s’acaben aquí. Perquè “tot el món” és una traducció literal de “ todo el mundo ”, que en castellà sí que vol dir tothom, però en català, ara com ara, no. És un altre cas de castellanisme difícil d’explicar però fàcil de detectar (per un catalanoparlant no interferit). És evident que podem dir “tot el món”, però quan volem dir totes les persones que viuen al món. No quan volem dir tots els que som aquí sense cap exclusió. És com si amb aquesta cançoneta demanessin al món sencer que s’assegués, no només a tota aquella colla de culs del Jaumet. Podria ser un bon exercici d’agermanament.

Ben mirat, encara que eliminéssim aquest tema del cançoner, no ens en sortiríem pas. Quan menys t’ho penses et surten amb la petita aranya, que “quan arriba al cim, rodola i cau al terra”. I així anem: aquí caic, aquí m’aixeco.