Publicitat
Publicitat

CATALÀ AMB BOLQUERS

Català amb bolquers: “¿Ja li has donat un petó?”

Això sí que no. Per aquí no hi passo. En català no donem petons ni abraçades ni res per l’estil. Tant és que ens diguin garrepes. Com va dir aquell molt bé (i ja sé que està molt suat però no me’n puc estar), “ los catalanes hacen cosas ”.

Però tampoc ens passem per l’altra banda. Hem de tenir present que la interferència del castellà no només ens porta a calcar-lo sinó que, per reacció, també fa que preferim formes i expressions menys genuïnes o fins i tot agramaticals pel simple fet que se n’allunyen més. És el que es coneix com a ultracorrecció. És a dir, com que tenim molt present que, sovint, quan en castellà dan en català fem, doncs posem fer per tot arreu, per si de cas. Però sovint no vol dir sempre. Sí que fem passos però no fem cops. Ni dels de kungfu ni dels de mà. Si no fem bufetades tampoc fem cops d’ull, encara que s’estiguin imposant en l’ús espontani... Perquè la llengua no és estàtica ni inamovible. Ho vulguem o no, va variant. I això fa que en alguns casos ja no sapiguem què hem de dir. L’ús vacil·la. ¿Anem a fer o a donar un volt? La intuïció falla. Hi ha massa elements externs que ens la distorsionen. I també hi ha un factor dialectal important. Només per aportar dades al debat: al DIEC2, a la definició d’ orejar, hi trobem “Sortir algú a donar un volt per orejar-se”; i el mateix diccionari entra l’expressió fer un volt com a “Fer una passejada breu”. No podem ser taxatius, doncs.

He de dir que, de moment, el nostre parell d’aprenents de parlants la majoria de petons ni els donen ni els fan. Practiquen el que se’n diu economia del llenguatge. “Un petó, un petó!”, i no hi ha dubte possible.