Català amb bolquers: "Mira, mama, m'he caigudo"

Suposo que el pitjor que li pot passar a un corrector de català és tenir un fill i que el primer que aprengui a dir siguin els típics castellanismes que el progenitor sua cada dia per fer desaparèixer. En el meu cas, han sigut dues filles - alhora! - i totes dues han après gairebé a l’uníson a dir: “M’he caigudo”. És a dir, no només fan el verb pronominal (un dels principals cavalls de batalla de tot corrector que faci honor al seu càrrec) sinó que, per a més inri, l’acaben amb la terminació castellana. No m’ho prenc com una cosa personal, esclar, però sembla que hi xalin, deixant-me com una mala professional del ram lingüístic. Ara que, ben mirat, potser no és tan greu: en la construcció hi ha més castellà que català, per tant, bé es pot veure com una catalanada!

En català, caure mai (sí, mai, no hi ha excepcions) és pronominal. Afortunadament aquest ús encara no ha passat al paper, però el català oral, sobretot el col·loquial però cada dia més també el formal, en va ple. “Vigila, no et caiguis del patinet” o “ Se t’ha caigut la pilota” són frases que poden dir a les meves filles l’educadora de l’escola bressol, una mare al parc o fins i tot un veí que puja amb nosaltres a l’ascensor. I les poden sentir unes quantes vegades al dia. Però també senten sovint “ Cuidado, no te caigas ” o “ Se te ha caído el muñeco ”. D’aquí el seu max mix. Em sembla que a partir de certa edat caure’s ja no fa mal a les orelles, però de moment som majoria els que el sentim com un castellanisme amb tots els ets i uts. Potser aconseguiré que les meves filles no es caiguin, però temo que acabarà sent només la típica concessió que es fa a una mare lingüísticament excèntrica.