Català amb bolquers: “No em mogueré”

És evident que els nens no només aprenen a parlar dels grans, sinó també del que senten dir als altres nens. Però és que en el nostre cas una germana estimula l’altra a tota hora, perquè fins ara sempre han estat juntes (el curs que ve comencen escola i les separarem; serà dur, però les separarem). I allò que dèiem fa uns dies de les hipòtesis i la gramàtica pròpia funciona a tot gas.

“No et moguis”, diu la Joana. “No em mogueré”, contesta l’Helena. I per què no hi ha d’haver aquesta -g-?, deu pensar ella. No rigueu (o no rieu?), sí, sí, perquè això és el mateix que ens passa a molts quan hem de donar ordres amb aquests verbs en què, de cop, ens apareix a l’arrel una -g- o una -c. Hem de dir movem-nos o moguem-nos? No patiu que, com gairebé tot a la vida, això també té truc. Mirarem d’explicar-lo sense prendre-hi mal.

Quan hem de donar ordres sense un no al davant, hem de fer servir l’imperatiu. I aquest mode es forma a partir del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Però no cal complicar - se tant. En verbs d’aquest tipus només cal que pensem que la segona persona del singular, que mai genera dubtes, i la segona persona del plural han de tenir la mateixa arrel, que serà diferent de la de la tercera persona del singular i la primera i la tercera del plural. És a dir: mou (tu) i moveu (vosaltres); i mogui (ell), moguem (nosaltres) i moguin (ells).

I què passa quan donem ordres negatives (d’aquelles que els pares no podem parar de repetir)? Doncs que llavors no hem d’utilitzar l’imperatiu, sinó el subjuntiu. I tot és més fàcil. Si hi ha -g- a la primera, hi és a totes. És a dir: no rigueu, eh?