22/07/2017

No xauem tant que acabarem fent cambuletes!

3 min

Avui m’endinso en territori de volianes i muricecs. A veure si faig supo supo amb el tamarro. El de veritat. L’animal misteriós que només surt de nit. No aquell que es dona com a excusa per gastar una broma a algú i tirar-lo al riu mentre el busca...

Sí, goiats, ja veieu que som en terres de llegendes. Aquesta i semivocàlica de goiat (que, per cert, vol dir noi i que en altres parlars es pronuncia gojat ) és un dels trets fonètics característics d’aquesta zona: la majoria de j i g intervocàliques i ig finals es converteixen en i. Sembla que aquí, en alguns aspectes, el pas del llatí al català va anar per altres camins... I no m’estranya, vista l’orografia. Per això la Caputxeta és roia, les coses fan goi i la gent passeia. I passeiant, passeiant, pots fer supo supo amb algú. No us imagineu coses rares (a mi em fa pensar en el xup-xup de l’olla del dinar, volia dir això, eh?), fer supo supo amb algú és trobar-se’l per casualitat, per sorpresa. Res a veure amb catxar, doncs, que segons el diccionari normatiu vol dir donar la mà a algú però que aquí implica donar-li alguna cosa més... I mútuament... Ja m’enteneu, més que potxons, que són petons. I fins aquí, que som en horari infantil. Mai tant, dona, em podrien dir aquí, si avui les nens ja medren curats d’espants!

Aviam, anem a pams. Mai tant és una de les expressions més reivindicades d’aquest territori, vol dir alguna cosa així com va, home, va o no n’hi ha per tant. Que hagi escrit les nens no és cap error: una altra de les característiques que singularitzen aquest parlar (a més d’intercalar una v als imperfets: diuen feva, voliva, sentiva... i els pronuncien amb a o e final en funció de si és primera o tercera persona, aquí no fan neutres) és que tant el masculí com el femení plural de l’article definit és les (sembla que és fruit d’una pronúncia relaxada de los, que seria el masculí plural que li correspondria, a partir del singular lo ). I medrar vol dir créixer.

Ara passem a repassar la fauna autòctona, que diria que és més variada que enlloc. Aquí hi ha pana-rats, voliacs, ratacaldes, muricecs i muriacs. Ei, i tots són el mateix animal, el rat-penat. I és que deia això de l’orografia perquè si bé aquestes comarques comparteixen bastants trets comuns, la dificultat que hi ha hagut fins no fa gaire d’anar d’un poble a l’altre ha fet que hi hagi coses que es diuen de maneres diferents a pocs quilòmetres de distància (una altra pista: hi ha moltes valls, aquí). Les volianes (amb aquest nom tan delicat quin insecte poden ser a part de papallones?) sí que són per tota la zona, igual que els galapats (gripaus). I no és bonic poder quedar a bocafoscant, a boca de fosc, a boca de nit, entre dos foscants... per veure com es cola el sol i deixa pas als estels més espurlents del domini lingüístic! (Malgrat que una de les valls tingui fama de fosca...) No ho és tant que et diguin furro o orc: potser els segles d’aïllament els han obligat a buscar més paraules del compte per descriure l’esquerperia. Això sí, com a tot arreu, de tant en tant xauen (un xau és mig porró de vi), però sense passar-se, que després es leleia. Que què vol dir leleiar? Doncs el que fan els fatos. I si no ho heu sigut gaire, ja deveu saber que som al Pallars (el pallarès tant es es parla al Jussà com al Sobirà, si bé amb algunes diferències).

Precisament fato/a és una de les últimes paraules que els pallaresos (entre ells, els eixorrovits alumnes de l’institut de la Pobla de Segur que m’han ajudat a fer aquest article: gràcies!) han triat per imprimir en unes samarretes que ven l’Associació Cambuleta (cada parlar té una paraula per a la tombarella!). Amb aquesta iniciativa, aquests voluntaris per la llengua financen projectes per conservar i difondre el pallarès: han editat llibres per a la canalla, han fet una exposició sobre aquest parlar i ara estan preparant un CD amb cançons infantils... No paren, vaja. L’altra paraula que han estampat ara, a més de fato i eixorrovit/ida, é(s) catxar. No són furros, no, aguests goiats!

stats