30/09/2017

Piolín vs. Piuet: que sigui l’única batalla que perdem

3 min

Per si aquests dies no hi hagués ja prou fronts oberts, els correctors (va, assessors lingüístics, si voleu) també hem hagut de lliurar la nostra batalla particular (aquesta també només amb la dignitat com a motor i la força dels arguments com a arma principal), i amb derrota clara, per cert. El nostre Piuet no ha tingut res a fer davant del Piolín.

És evident -em direu, i amb raó- que #freepiolin s’entén a la primera. Sí, és més eficaç comunicativament, perquè, per molt que ens entestem a dir que vivim en català, la realitat és reconsagradament tossuda: ho vulguem o no, una part important del nostre imaginari cultural parla en castellà. I tants anys de doblatge monolingüe no es poden esborrar fàcilment. Però ningú ha dit que hagués de ser fàcil. No ho és gens, per al català, ser una llengua que no depengui de cap altra, “indefinidament apta”. Sense culminar aquella “noble follia”, com podem avançar en autoestima?

Ja és mala sort que els dibuixos animats del maleït vaixell no els hagin passat prou vegades per TV3. Si haguessin sigut els del Son Goku, el Follet Tortuga i el Satanàs Cor Petit ningú hauria dubtat: “#freepiccolo? I qui és aquest? A casa seva el coneixen!” Bé, potser els que superen la cinquantena no coneixen els personatges de Bola de drac ni d’aquí ni d’allà, i a la futura República Catalana han de tenir dret a dir Piolín, com ja s’han afanyat a reclamar alguns (i tan bé que ens ho passem, parlant d’aquests temes!). Però, a veure, joves i no tan joves: ¿no som davant d’una bona oportunitat per marcar perfil, per demostrar que el català té prou recursos per dir-ho tot i té una connexió directa amb la cultura universal? “Piuet? Això fa riure!”, “Ningú entendrà res”. No, si us sembla, diguem-ho en castellà, que així ens entendrà tothom.

Segurament (i malauradament) si en el seu moment, cap a finals dels 90, Lluís Comes i David Arnau, traductor i corrector de la primera sèrie de Looney Tunes al català, haguessin optat per Piolí, ara no toparíem amb tanta resistència. Esclar, amb el castellà al cap, és fàcil que Piolí remeti a Piolín. El paral·lelisme sempre a punt, no fos cas. Però és que els ocells catalans no fan pío (ni tampoc tweet, com els anglesos, d’on ve el Tweety original), sinó piu (que a València també vol dir una altra cosa!). I tot i que històricament en català s’han creat diminutius amb el sufix , avui no és la manera més habitual de crear-ne (d’acord, tenim maletí o flautí, però poca cosa més, i menys, nova). Piulet (a partir de piular ) també era una possibilitat, i si l’era Twitter hagués arribat abans potser hauria tingut més números que Piuet, ves a saber.

La qüestió és que allà on han actuat els correctors, el Piuet ha fet forat. I allà on els autors han pogut triar, tret d’algunes valentes excepcions, no: “Deixeu-me dir Piolín, sisplau”. ¿Nosaltres hem de donar permís? Déu nos en guard de censurar res! Els temps dictatorials han passat a millor vida, almenys en el món de la correcció: la decisió és de qui escriu, i de qui parla, no ho oblidem. Canviar les paraules pot ajudar a canviar el món però no n’hi ha prou. No vindrà del nom d’un dolç ocellet, la veritat. Però almenys ens hem d’assegurar que abans de decidir tothom estigui ben informat i tingui clares les conseqüències de la seva tria. El que conforma una llengua, al capdavall, és el dret a decidir de cadascun dels seus parlants.

stats