Misc 03/03/2017

Què menges: patata i mongeta tendra o trumfo i bajoca?

Els diferents noms de les hortalisses són una bona mostra de la riquesa dialectal que conserva el català

i
Maria Rodríguez Mariné
5 min
Els noms de les hortalisses segons la zona (corregit)

BarcelonaSi un dia us desperteu de cop enmig d’un mercat i no sabeu on sou, només cal que busqueu la parada de verdura que us quedi més a prop i pareu l’orella: “Un quilo de safranòries, dos de creïlles i mig de bajoques”. Cap al sud. “Un quilo de carrotes, dos de trumfes i mig de monges tenres”. Nord enllà. Malgrat l’actual tendència uniformitzadora universal (les llengües no se’n salven, tampoc), la riquesa dialectal del català es manté (potser amb una mala salut de ferro) sobretot en la quotidianitat. I què hi ha més quotidià que el que mengem?

Algunes fruites i sobretot moltes verdures tenen variants locals o regionals que sovint donen compte de qui ha passat per un territori al llarg de la història (o qui hi ha deixat més empremta), amb quins territoris limita o si està aïllat. Així, no és casual que al que va ser la Catalunya Vella domini la pastanaga, que ve del llatí, i a la Catalunya Nova i tots els territoris que formaven part d’Al-Àndalus, la safanòria (o safranòria, segons la zona), que ve de l’àrab. A les Illes s’hi conserva la bastanaga, que és una barreja dels dos orígens: ve del llatí pastinaca però amb b inicial perquè el so p no existia en àrab. I tampoc és casual que a la Catalunya Nord mengin carrotes, agafades del francès carottes. Ara bé, per què al País Valencià també s’han popularitzat les carlotes? Els estudiosos no es posen d’acord per explicar-ho.

El que passa habitualment és que els noms més antics es conserven en llocs aïllats o perifèrics. Per exemple, malgrat que tant enciam com lletuga provenen del llatí, sembla que el més antic és el segon (s. XIII), que precisament és el que s’ha conservat en molts punts de les Balears, a l’Alguer i en àrees de l’alacantí i el rossellonès. A la major part del País Valencià mengen encisam, una forma antiga de l’ enciam, més propera al llatí incisamen, que volia dir “conjunt de tallets, de coses tallades”.

Olla barrejada

Però no tot és variació. Hi ha hortalisses que es diuen igual arreu (o només amb algun canvi fonètic). Així, per exemple, trobarem pèsols a pràcticament tots els mercats del domini lingüístic, excepte els xítxeros d’alguns punts de Mallorca, derivats del llatí cicere, que també és l’origen de cigró. A Menorca la cosa encara s’embolica més, perquè dels pèsols se’n diu fesols. Però és que els fesols, a gairebé tot el País Valencià i bona part del Principat, són una altra cosa: mongetes seques (a Menorca, també blanques i velles), que és una denominació molt més moderna. Les que mengem avui dia, tant les seques com les tendres, van arribar d’Amèrica, però des de l’època dels romans que se’n menjaven d’altres varietats. De fet, fesol ve del llatí faesolus. El que ja es veu que no ve del llatí és mongeta, que no és altra cosa que el diminutiu de monja. En el rossellonès encara són monges tenres o seques. Cap al segle XVI, sobretot al parlar central (novament a la Catalunya Vella), les mongetes van anar guanyant terreny als fesols i les bajoques (que és com s’anomenen les mongetes tendres a la major part del català occidental, probablement de la ciutat italiana Bajae, d’on provenien certa classe de faves). Joan Coromines diu que se’n va començar a dir mongetes perquè són blanques (les seques) com els hàbits o perquè als convents se’n menjaven moltes.

Més aliments d’ultramar

D’Amèrica van arribar molts aliments desconeguts que aquí no tenien nom. Per això, algunes vegades es batejaven amb el nom d’un aliment ja existent i semblant. Això és el que va passar amb els fesols (que en alguns llocs poden ser tant mongetes seques com tendres). Altres vegades s’adaptava a les llengües europees el nom procedent de la llengua americana. És el que va fer el castellà amb el tomate (del nahua tomatl ), d’on deriva el català tomàquet, només masculí a les comarques barcelonines, i tota la corrua de variants femenines: tomàtiga, tomata, tomaca...

Va passar una cosa semblant amb la patata castellana (del quítxua papa i l’antillà batata ), que també va passar a bona part del Principat, amb la variant pataca, molt viva al tortosí i al valencià septentrional.

Però no a tot arreu es va imposar la patata derivada de les llengües nadiues. Algun cop el que es feia era crear un nom nou a partir d’una metàfora. Per exemple, les pomes de terra de l’alguerès (de la pomme de terre francesa). O les creïlles de la major part del País Valencià, que provenen de la criadilla castellana, que, al seu torn, ve de criar, perquè sembla que les patates les produeixi espontàniament la terra, explica Coromines.

D’altra banda, sembla que les primeres patates eren fosques i petites i, com que també estaven colgades, feien pensar en les tòfones o trufes. D’aquí les trumfes gironines i de la Franja i els trumfos que hi ha disseminats pel Principat.

Les patates van trigar molt més a consolidar-se a les cuines europees que les mongetes. Al principi només es feien servir per alimentar els porcs (i després es va veure que també anaven bé per als malalts terminals i els presoners). El Baró de Maldà (1746-1819) explica que les patates no feien per a ell i els seus amics aristòcrates i que quan li posaven per menjar patata i mongeta deixava la patata.

Finalment, una altra manera d’anomenar els aliments arribats d’Amèrica era donar-los el nom d’un vegetal ja conegut però afegint-hi un complement de procedència. D’aquí el blat de moro, que deu ser l’aliment amb més noms. També els va semblar de la moreria al Camp de Tarragona, on s’ha conservat el moresc (reducció de blat moresc ). En canvi, en una part del País Valencià van adoptar la forma provinent de l’àrab, dacsa, i a la resta del valencià i a terres lleidatanes i ebrenques va triomfar el panís, del llatí panicium, derivat de panis ( pa ). Sembla que tant dacsa com panís abans designaven plantes diferents del blat de moro però amb característiques semblants. També es va associar al mill, com encara s’anomena al rossellonès (on també és blat indi ), i origen del derivat milloc, propi de les valls d’Àneu. A molts llocs de les Balears en diuen blat dindi o blat de les Índies, més semblant al que s’ha imposat com a estàndard, blat de moro, que lingüísticament no és el més previsible, ja que és un sintagma i el seu nucli ja designa una altra varietat. Com passa amb mongeta, que demana especificar quina. Ara bé, ja se sap que els criteris per fixar l’estàndard són més socials i polítics que estrictament lingüístics.

El català parlat al segle XX, salvaguardat

Gràcies a projectes com l’ Atles Lingüístic del Domini Català (sota la direcció de Joan Veny i Lídia Pons, l’Institut d’Estudis Catalans ja ha publicat set dels nou volums previstos d’aquesta obra magna i cinc dels nou que tindrà el Petit atles..., una versió més assequible per a tot tipus de públic) i el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), d’Alcover i Moll, avui podem fer una radiografia del català parlat arreu del domini. A més, el DCVB té versió en línia i s’està treballant en la digitalització de l’Atles, que de moment té un portal propi (aldc.espais.iec.cat ) on es va penjant material, compost per més de mig milió de registres. És en aquestes obres que ens hem basat per fer aquest reportatge. Així com també en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Això sí, la llengua no és estàtica i avui ja no és la mateixa que quan es van recollir les dades per fer aquestes obres (primer terç del segle XX, el DCVB, i anys 60, l’Atles). La pressió de l’estàndard i de les llengües en contacte inevitablement fa que moltes paraules que recullen ja no siguin vives enlloc. Almenys sobre el paper, aquest patrimoni lingüístic està salvat.

stats