Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: “Que no ho senteixi la mama”

És allò que dèiem de fer prediccions de manera inconscient. Alguna cosa li diu a una de les meves dues filles de tres anys que determinats verbs incorporen l’infix -eix-. I sentir té molts números per ser un d’aquests verbs. Doncs fot-li que és de Reus. “Parla fluixet, que no ho senteixi la mama”, diu l’Helena. Tan petites i ja tan múrries. No, no és murrieria, de moment només juguen a parlar movent els llavis, sense emetre sons. Es miren i es peten de riure. M’encanta.

Podria ben bé ser que sentir fos un verb incoatiu, d’aquests de la tercera conjugació que creixen en algunes persones del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Però no ho és. Ni la majoria dels seus derivats. Jo ho consento i tu te’n ressents, sí. Només assentir i dissentir ho són, per alguna raó filològica que ens fa ballar el cap. L’excepció per veure si estem atents, no?

La veritat és que anar al mot primitiu sempre pot ser una ajuda. No recolleixes coses, perquè no colleixes coses. Però amb tres anys què voleu? Si fins i tot hi ha verbs que es poden conjugar amb l’increment i sense (com resumir o mentir, tot i que pocs menten, no?). I, per acabar-ho d’adobar, n’hi ha que tenen diferent significat quan són incoatius i quan són purs. El sol llu però aquest quadre segur que allà llueix més.

I per despistar una mica més tenim verbs que ja incorporen un -eix- a l’arrel i a vegades se’l mengen, els del tipus conèixer. Ells coneixen algú però jo no coneixo algú, el conec. El que dèiem. Després volem que n’aprenguin ràpid!

PUBLICITAT
PUBLICITAT