Publicitat
Publicitat

CATALÀ AMB BOLQUERS

“Vull una xucleta carabassa”

De vegades ens obsessionem amb coses i això ens ofusca. Un dia que anàvem pel carrer, l’Helena va exclamar: “Mira, una coltxoneta blanca!” Acabava de passar un furgoneta blanca. I com que no era el primer malapropisme que feia, tampoc em va estranyar. Però vaig pensar: d’on deu haver tret això de la coltxoneta? Esclar que pot ser que ho diguin a l’escola bressol, perquè hi fan la migdiada i estenen un seguit de matalassets a terra, però em continuava resultant sospitós.

Al cap d’uns dies, i d’unes quantes coltxonetes més, una tarda els vaig fer un batut (“un butut”) i els vaig donar una palleta per beure-se’l. “De quin color la vols, Joana?” “Verda”. “I tu, Helena?” “Vull una xucleta carabassa”. Àngela Maria! Les havia subestimat. No són només lloros de repetició (i de repetició de castellanismes). Creen llengua! Pensen: si una cosa serveix per xuclar (i em sembla que acaba en -eta ) pot ser una xucleta. I si s’assembla a un cotxe (i em sona que acaba en -eta ) pot ser una cotxoneta. I tant!

Ara bé, no sempre les creacions lèxiques són tan encertades. Un dia els vam dir que les dues filles d’un amic anaven a l’institut. I cada cop que hi passàvem per davant, la Joana deia: “Mira, el cincminuts!” O això enteníem. No sabem si hi va influir el Cincsegons, l’amic del Mic, però l’invent era una mica estrafolari. Prefereixo la xucleta, que segur que té l’origen en els seus “gots de xuclar”. Són uns gots de colors amb tapa i palleta incorporada. “Vull aigua amb el got de xuclar” fa molta gràcia a les dues del migdia, però no tanta a les dues de la matinada. A veure si anem jubilant el got de xuclar i de passada les excursions nocturnes.