Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: “Estem al balcó”

Encara no ha arribat el moment. I que duri la santa innocència... Encara no podem jugar a fet i amagar amb la Joana i l’Helena. Si van soles, no s’amaguen, només s’arrauleixen en un racó, es tapen la cara i et diuen “Mira com m’amago!” I si t’amagues amb elles, de seguida que el que para diu “On deuen ser...?” ja se sent “Estem aquí, al balcó!”

Sí, ja tenim aquí un dels temes més espinosos de la normativa catalana: l’ús de ser i estar. No demano en cap cas a les meves filles que en facin una tesi i sàpiguen resoldre els casos més subtils, però per situar una cosa a l’espai i prou, al marge del temps i els sentits figurats, sembla fàcil... sempre ser. Pobretes, no és cosa seva, només reprodueixen el desconcert adult que tenen al voltant. És que fins i tot quan els preguntes “On és tal cosa?” et poden dir “Està aquí”. I qui pot tirar la primera pedra?

Per situar coses a l’espai estar només pot ser correcte en català quan al simple fet de situar-les hi afegim temps o altres circumstàncies. Seguint l’exemple del fet i amagar, seria correcte dir: “Ja fa mitja hora que estem al balcó”. És el que diu la normativa. I, en aquest punt concret, no sembla difícil d’aplicar.

Quin és el problema, doncs? En primer lloc, que la distribució de ser i estar varia dialectalment de nord a sud. En segon lloc (i és el que causa aquesta variació), que l’ estar que considerem no genuí és un castellanisme històric i fa segles que va començar a penetrar. I, finalment (i això és el més difícil de combatre), que la interferència aquí ho té més fàcil que mai, perquè en castellà és més simple: sempre están en algun lloc.