Els autos (de xoc?) dels jutges

No pot ser que en aquest imperi de la llei que ens ha tocat viure també ens imposin la terminologia jurídica. No ens podem permetre supeditar-nos als veïns també en això. Quan dilluns a molts se’ns va entravessar el sopar i vam sortir a picar fort a la cassola amb tanta ràbia com impotència, els autos es van engegar arreu: que si “l’auto de la jutge”, que si “els detalls de l’auto”... I quina afició als bòlids!

En català, un auto no és altra cosa que un abreujament d’ automòbil, és a dir, no pot ser res més que això, un cotxe, i perquè ho recullen els diccionaris; vull dir que avui pràcticament ningú en diu així. Això sí, els autos poden ser de xoc, perquè s’ha aprofitat l’escurçament per batejar l’atracció de fira.

Aquests autos mòbils, doncs, venen del grec auto-, que vol dir per ell mateix. En canvi, els autos judicials castellans venen d’ acto, que té l’origen en el llatí actus, igual que l’ acte que fem servir per a una colla de coses.

Ara bé, entre aquests significats no hi ha el de “resolució judicial motivada que decideix una incidència en un procés i no les qüestions de fons, que han de ser resoltes per mitjà de sentència”. Això s’ha convingut anomenar-ho interlocutòria, un terme que ja trobem en la Crònica de Jaume I i que remarca la idea d’una sentència o ordre no final o definitiva. És cert que dins del món judicial dir-ne així ha creat controvèrsia. En el dret andorrà, per exemple, s’han decantat per aute, i així ho recull el diccionari de l’IEC, cosa que enreda més que ajuda, per cert. Es tracta probablement d’un castellanisme històric que a Andorra s’ha acceptat i a la resta del domini no.

Sigui com sigui, la sang no ha arribat al riu ni de bon tros perquè, com tothom sap, la presència del català al món judicial és irrisòria. La Plataforma per la Llengua ha denunciat reiteradament que hi ha tot un seguit d’obstacles que impedeixen l’ús del català a la justícia, començant per les mateixes lleis, que el deixen totalment desemparat. Sense anar més lluny, el material docent que arriba als estudiants de dret ja és majoritàriament en castellà (i s’ensenya en castellà). Deuen donar per descomptat que és més fàcil així, perquè els futurs advocats s’hauran d’entendre amb uns jutges que inevitablement hauran passat per l’Escuela Judicial Española, amb seu a Madrid i Barcelona, però amb línia única i exclusiva d’ensenyament en castellà.

Per això no és estrany que després tinguem abogats, jutges que fallen, acusats a les banquetes, jutjats del social, vistilles... I sempre tenim el mateix problema, sobretot els que ens dediquem a assessorar comunicadors: necessiten equivalents i han de ser igual de funcionals que en castellà. D’acord. L’ advocat és fàcil, gairebé només és una qüestió fonètica. Ara bé, el banquillo no pot ser banc dels acusats, això és més d’una paraula! I què? Passa el mateix amb les vistilles, que són vistes breus. De fet, el públic no especialitzat en qüestions processals segur que entén millor què és una vista breu que una vistilla. Amb el fallar castellà és diferent. Tampoc agrada traduir-lo com a decidir, perquè decidir ja vol dir moltes altres coses. Però és que en castellà fallar també és polisèmic i no passa res, no? Ves per on, el que sí que ha triomfat és el jutjat social. Aquí, com que ens carreguem caràcters ( de lo social, en castellà), ja ens agrada més.

Malauradament, ens estem convertint en experts en llenguatge jurídic, ep, i en atraccions de fira. Ara bé, tant de bo els autos que ens assetgen fossin tan inofensius com els de xoc.