Català amb bolquers: “Jo sabo fer moltes coses”

Quan aprenen a parlar, els nens no es limiten a repetir sinó que fan hipòtesis. I de tot tipus. Per exemple, les meves filles de tres anys i mig tenen un conte en què un tal Joan no vol menjar pèsols perquè diu que es tornarà verd (i es veu tot ell ben verd). Doncs l’altre dia la Joana em va dir que la seva millor amiga de l’escola bressol, que és de pare subsaharià, devia haver menjat molta xocolata. “Però tu també en menges molta, no?” Va fer cara de circumstàncies i va haver d’admetre que sí.

També amb la llengua fan hipòtesis, però no tan arriscades. Més aviat tendeixen a generalitzar. Si la primera persona del singular dels verbs que conec s’acaba en -o, tots hi acaben. Tant és que sigui del present o del pretèrit imperfet: “Ho tenio jo!” “Sí - contesta l’altra -, però jo no ho sabio”. Excuses de mal pagador. No ho han sentit dir a ningú (els pares en diem alguna de grossa, sí, d’acord, però no tant!). I de tant en tant una assegura que “caminavo per aquí” i l’altra que “saltavo per allà”. L’error té la seva lògica i és un intent de construir una gramàtica pròpia.

De la mateixa manera, per a elles no hi ha verbs irregulars. I per això saber les fa anar de corcoll. “Jo sabo fer moltes coses”, diu convençuda l’Helena. Però de tant en tant s’adona que hi ha alguna cosa que no quadra. I ho canvia: “Jo sap ballar molt”. Que no havíem quedat que era irregular? Ja arribarà, ja, el “Jo sé”. Mentrestant, que continuïn fent hipòtesis. L’última: que la Jana de la seva classe és més alta perquè porta cua. És que hi ha cues i cues...