Publicitat
Publicitat

Català amb bolquers: “Qui s’ha fet un peto?”

No, no ens hem deixat l’accent. És que, quan diuen això, les meves filles de tres anys no parlen pas de petons, tot i que hi tenen la seva influència amb aquesta t. Parlen de pets. Ventositats, sí. Però diuen la paraula plana i amb la o sense neutralitzar, clarament pel pedo castellà. Ja se sap que la cosa escatològica sempre triomfa entre la canalla. Ara bé, el més interessant del cas, castellanisme a part, és el verb que utilitzen, fer-se. Anava a escriure, del tot convençuda, que és una ultracorrecció, perquè sembla més aviat que els pets es tirin, però, oh, sorpresa, cap diccionari ni obra de referència m’orienta per saber com ho hem de dir en català. Alguns llibres d’estil s’atreveixen a afirmar que tirar-se pets és incorrecte, perquè diuen que ve del castellà. Són els mateixos que asseguren que hem de dir fer un pet. Però és que no volem dir que explotem com una gla, no... És una altra cosa més pudenta!

Al diccionari etimològic de Coromines clarament hi diu que petar-se és “tirar-se pets”. I a l’Alcover-Moll hi trobem una citació d’un text del segle XV que diu “Alçà la cama dreta e lançàs un gran pet”. No hi ha dubte que llançar i tirar estan emparentats. En qualsevol cas, elles diuen fer-se petos. ¿Som els pares, que, preocupats com estem per la llengua, ens (ultra)corregim i en comptes de dir que s’han tirat un pet els diem que s’han fet un pet? A veure, també és veritat que qualsevol persona, quan li parla a un nen, tendeix a utilitzar inconscientment una llengua més simple perquè li sembla que l’entendrà millor. Fer és un verb que ens va bé per a moltes coses i segur que qualsevol aprenent de parlant l’entén.