12/04/2017

Actualitzar el llegat del Moviment Modern

3 min

Fa pocs dies ens va deixar l’Alberto Piedrabuena, un professional incansable al servei de la ciutat. Caminant un dia junts cap a Sants em va fer una reflexió que em reverbera aquests dies de primavera melancòlica: tot seria tan fàcil si només parléssim d’arquitectura...

S’ha aprovat fa poc una moció per reconèixer el valor de l’arquitectura moderna de la plaça dels Països Catalans. No crec que el Moviment Modern necessiti que el defensi cap grup polític; el seu gruix intel·lectual, les obres construïdes i el seu llegat disruptiu transcendiran en la mesura que segueixin servint als ideals que perseguien.

Si la plaça dels Països Catalans ha aguantat trenta anys sense retocs ha estat perquè els seus autors van resoldre amb perícia un desastrós encaix urbà heretat del desarrollismo. Les pèrgoles que la doten d’escala i perspectiva van ser una innovació que moltes places posteriors han imitat. La sobrietat dels materials, el disseny i el joc de proporcions van salvar de l’anodisme un lloc que estava condemnat a ser-ho, d’anodí.

Sí que necessita una remodelació urgent i integral; sobretot per dignificar el llegat del Moviment Modern a la ciutat. Perquè, trenta anys més tard, no cal fingir que l’arquitectura ho pot tot. Ningú no s’ha trobat mai confortable a la plaça, que no és lloc de pas ni tampoc lloc d’estada. Les vores de l’estació i de la plaça són desastroses: no faciliten el contacte i contribueixen a separar l’estació del seu entorn.

És un lloc difícil, perquè té un enorme trànsit de vehicles que l’envolten, cosa que l’aïlla dels carrers de barri. Té el Parc de l’Espanya Industrial en una de les bandes, i el teixit de barri de Sants a l’altra banda, però desconnectat amb una franja d’aparcament innecessària. Al davant de la plaça s’hi encreuen l’avinguda Roma, l’avinguda Tarradellas i el carrer Tarragona, eixos crucials de la ciutat però que conflueixen molt malament amb l’estació, encaixada amb calçador en una trama urbana que va quedar violentament esventrada pel pas del tren.

Seria bo que abans de decidir què es fa amb la plaça dels Països Catalans s’estudiés com s’utilitza actualment: quanta de la gent que va a l’estació acaba travessant la plaça; quanta gent s’hi atura. I també des del punt de vista qualitatiu: què en pensen els usuaris?, per què no s’hi aturen?, ¿la troben confortable?, ¿la utilitzen com a lloc de trobada per quedar amb algú? Hi ha literatura suficient i base científica social prou potent per comprendre exactament les disfuncions d’aquest espai.

Voler reformar la plaça dels Països Catalans no és anar contra l’arquitectura, ni contra els autors del projecte. Les ciutats que funcionen estan en constant evolució, i dissenyar no es conjuga amb aniquilar. De vegades els polítics es fan forts enfrontant els tècnics, reduint la complexitat urbana a la misèria de la competència professional individual. L’estació central de Barcelona es mereix una proposta més valenta, a l’altura d’un punt clau que ha de ser frontissa entre uns barris que ho necessiten. No serà senzill, perquè no és només un problema arquitectònic. I requerirà molta generositat, també per part dels autors i els seus deixebles.

Hi ha dues maneres de fer ciutat, com de fer totes les coses. L’una consisteix a imposar solucions preconcebudes sense analitzar a fons les causes dels problemes. Els que treballen des d’aquesta lògica no analitzen i tenen pocs dubtes: actuen important solucions que han vist funcionar en altres llocs o confien en la potència de les pròpies solucions creatives per sobre de les actuacions incrementals.

L’altra es basa a construir argumentant; a cedir, a pactar, i a trobar solucions creatives per a objectius comuns. A dubtar, a interrogar-se, a conèixer, a preguntar i, sobretot, a escoltar. A modificar les posicions, a cedir, a comprendre, a créixer amb els projectes. Consisteix a tenir pensament crític, i a esforçar-se a compartir fins i tot les males notícies. Qui fa ciutat així fa música, conscient que és un engranatge d’una orquestra. L’Alberto era el líder d’aquests segons.

La distinció entre els dos estils de lideratge no té a veure amb si uns ho impulsen des de baix o els altres ho imposen des de dalt, des del poder. Tampoc no crec que es pugui atribuir a la divisió entre tècnics i polítics: hi ha exemples de tot en els dos costats. Diríem que la motivació dels primers és el seu reconeixement, mentre que els segons es mouen per la vocació de qüestionar l’statu quo. Els primers s’indignen amb els altres; mentre que els segons s’indignen pels altres. Alberto, trobarem a faltar el teu somriure.

stats