La senyora Núria Amat deu anar molt atrafegada i no deu tenir temps per pensar què pot fer amb aquesta bonica quantitat de diners que acompanyen la glòria literària que té el premi Ramon Llull. Pobra Núria Amat, que tothom en malparla: jo sé que ella ho ha fet per Catalunya, i no per enriquir-se. I és per això que li voldria suggerir unes quantes coses que pot fer amb aquests diners, per ajudar aquesta cultura que ella estima tant i que s'ha fet tan seva, amb aquest gest valent de presentar-se a un premi literari en una llengua estrangera. A partir d'aquí, pourquoi pas le Goncourt ?
La senyora Amat podria fer unes quantes coses, amb 90.000 euros: comprar-se la col·lecció completa de la Bernat Metge, subvencionar alguna companyia de dansa, finançar la propera pel·lícula de l'Albert Serra o fer repintar les façanes de totes les biblioteques de Catalunya, però potser ella vol invertir els diners en afers més fiables. Res millor que invertir en totxo. Bé, ara ja no tant, però ja hem quedat que tot això no era per fer-se ric. A mi, el que em faria il·lusió de debò és que comprés el xalet de Romanyà de la Selva on la Mercè Rodoreda va viure i escriure al final de la seva vida.
Perquè ja dono per suposat que aquesta caiguda del cavall lingüístic ha vingut de la lectura apassionada d'aquesta escriptora regional. Si no, no m'ho explico. En fi, que res no m'alegraria més que saber que El Senyal ha caigut, definitivament, en bones mans i que s'hi ha obert, no un museu, sinó una escola literària per a escriptors en llengua castellana que es vulguin passar al català: ja me'ls imagino, amb la carpeta del Digui, digui...
sota el braç, fent cua per entrar a classe! Els escriptors catalans en serien els professors i així traurien el ventre de pena. Els explicarien als seus alumnes les penúries de ser un escriptor català: la indiferència dels mitjans de comunicació, la migradesa de les vendes, la invisibilitat social. Com que som al s. XXI, aquestes classes serien retransmeses en directe en una mena d'híbrid entre OT (perquè el xalet passaria a anomenar-se Acadèmia) i un Gran Germà literari: no menystinguem el ganxo televisiu d'un Javier Cercas estudiant els pronoms febles sota el dolmen de la Cova d'en Daina. La senyora Amat, que deixaria la duresa de la Nina a l'altura del betum, seria la presidenta de l'Acadèmia. Això sí que obriria tendència.
