Publicitat
Publicitat

Orwell i Kafka van a morir a Mallorca

Un dels contes més corprenedors d'aquest llibre fulgurant que és La rara anatomia dels centaures es titula Morir a ca seva . S'hi pot llegir que una dona vella i menuda, vestida de negre, té l'encaparrament de voler morir a casa. El problema és que la casa fa anys que la van tirar a terra i al seu lloc s'hi inaugura una plaça. Tant li fa: arrossega una cadira, fa fora un grup de joves amb un parell de crits, s'asseu al costat d'on tenia el braser de la cuina i mor, sola i sota la pluja, aixoplugada només pels records. No se m'acut una millor manera de morir per als escriptors que Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 - Palma, 1996) s'estimava tant: els que citava -Proust, Mann, Flaubert- i els que no, com ara Orwell, Cortázar i Kafka, que habiten com fantasmes les estances del casalot que és aquest llibre. Un casalot mallorquí per a fantasmes europeus.

"En acabar de llegir un llibre meu, el lector es queda amb la sensació que, tot allò, ja ho sabia, però des d'ara ho sap molt millor i des d'una línia de flotació del coneixement molt més profunda", deia Riera. És ben bé la sensació que es té llegint aquests catorze contes fora de sèrie, rescatats del purgatori de la literatura catalana de la dècada dels 70 per la microscòpica editorial Males Herbes. Com si estiguéssim llegint Edgar Allan Poe, Guy de Maupassant o Italo Calvino destil·lats per un purista de la llengua (els desafio a llegir tot el llibre sense consultar ni una sola vegada el diccionari, i he dit ni una sola vegada), un orfebre obsessiu capaç de passar-se un dia sencer per escriure i polir una sola frase. Són contes protagonitzats, en gran part, per homes solitaris, i estan farcits d'interrogatoris més o menys dissimulats, de situacions on el protagonista se sent sol contra un món que és poc amable, opressiu o, directament, intimidatori. Com si l'ombra de les brutalitats de la Guerra Civil planés encara sobre el final d'aquella dècada dels 70.

Centaures per tot arreu

S'adonaran que duen un embruix al damunt quan ja faci dies que han tancat el llibre. Tot tornant de vacances, els assaltarà el dubte de si el cambrer que els servia en aquell quiosc de vora la platja no era un centaure melangiós. Quan baixin a dinar al restaurant de menú de sota la feina, els semblarà veure reflectida al mirall del fons la cara d'aquella senyora que, setmana rere setmana, no s'atreveixen a saludar. I quan puguin, per fi, veure el tercer capítol d'aquella sèrie que tothom els diu que és l'última sensació del món de les sèries, aquell on els protagonistes duen un xip implantat al cervell que els porta molts problemes, els assaltarà al cap el protagonista del conte que porta per títol Prohibit pensar , un suïcida amb un elèctrode inserit al cervell que redacta una carta de comiat: "Escolliré el camí de morir, que tenc pensat des del primer instant de veure'm protagonista, ben involuntari, d'aquest desastre. Però cal que faci aquest darrer servei a la meva societat: deixar-ho escrit".

A això es va dedicar tota la vida Miquel Àngel Riera, encarregat d'una gestoria de dilluns a divendres, vestit com un senyor de Mallorca i amo d'un cap prodigiós: a servir la seva societat de l'única manera que podia, escrivint i creant bellesa, però una bellesa rara, la que brolla d'un nan estrafet encamellat sobre un peix monstruós, d'una mort per afusellament a càmera lenta o de la destrucció d'una casa a mans d'una heura enfurismada. Escriure com la millor manera de preparar-se per morir quan calgui, com la doneta que arrossega la cadira per la plaça a la recerca del punt just.