Publicitat
Publicitat

'No Future'

Un dels grans eslògans del movimentpunk sembla penjar avui dels nostres colls com una lenta i agònica condemna. El “ No future ”va ser un crit d’alliberament i de fàstic contra una societat que encadenava la vida a una promesa de futur que només podia ser complerta a través de la disciplina, la renúncia i la feina. Era un crit nihilista que el que feia era derruir els pilars de la por. Era una ganyota que desencaixava les màscares d’una societat que amagava i castigava el desig de viure.

El Maig del 68 ho havia dit d’una altra manera: “Ho volem tot i prendrem la resta”. “Aquí i ara”. Amb tons acolorits, o amb colors foscos, en positiu o en negatiu, amb flors o amb punxes, l’expressió era la mateixa: volem viure i no esperarem a fer-ho.

El present s’inflava de possibilitats de vida a mesura que el futur es convertia en un present expandit. La filosofia del segle XX també va saber pensar aquesta dimensió alliberadora del no futur. Les grans crisis del segle, les econòmiques però sobretot les guerres mundials, projectaven una ombra sobre el sentit de la història que calia superar, canviant d’esquema. Els segles XVIII i XIX havien inventat la idea que la història humana podia tenir un sentit de desenvolupament cap a un futur millor. Ja fos des de la idea de progrés o de revolució, per a la modernitat la història ja no és una col·lecció de fets humans sinó una narració empesa per la humanitat perseguint la llibertat. Ja no hi ha Déu garantint un horitzó de salvació. Però hi ha el subjecte històric dirigint-se cap a un horitzó de benestar i de reconciliació. El 1914 va ser la primera gran ferida a aquesta idea, després van venir 1929 i 1936 i 1939 i no n’hem sortit. La ferida segueix sagnant.

Per això calia separar l’emancipació de la idea de futur, l’alliberament de la idea de desenvolupament i la lluita de la idea de progrés. Els filòsofs, els poetes i els artistes van imaginar altres experiències del sentit que no depenguessin de la linealitat del temps i la realització. “No future, van cridar els joves. I fugint de les cadenes institucionals, econòmiques, educatives i bèl·liques dels seus pares, van crear altres possibilitats de vida.

Quaranta anys després, el“ No future” s’ha tenyit de tristor. El no futur és la condemna a un present tenyit de por, de renúncies i de feina precària. És el revers d’aquell crit. Perquè ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal. No hi ha fàstic, sinó una indiferència inquietant. I no hi ha l’afirmació d’altres possibilitats de vida, sinó un replegament oportunista a les possibilitats, poques, que aquesta societat pot oferir en un planeta que es consumeix i s’esgota.

Penso i sento que vivim un simulacre de present. Que el que sembla normal, la trista repetició de la normalitat, està incubant alguna cosa. Un nou crit? Quin? I d’on vindrà? Del futur segur que no. Potser de dins nostre. Parem atenció, comencem a escoltar-lo.