07/06/2015

Portes obertes

2 min

Ja queden molt pocs centres educatius amb les portes obertes. Ens hem acostumat als carnets amb xip per entrar a recintes i a biblioteques, a passadissos amb codi i a aules tancades entre classe i classe. Donem ja per descomptat que els centres són per a qui hi està adscrit o per a qui se’ls paga. I en nom tant de l’economia com de la seguretat hem tancat els panys de l’educació.

Aquesta setmana he tingut el privilegi de passar unes hores a l’Escola d’Arts i Oficis de Lanzarote. És l’última escola de les Canàries que manté les portes obertes gràcies a la resistència i a la complicitat dels seus professors. El recinte, un entramat de vestíbuls plens d’escultures, tapissos, il·lustracions, vídeos, ceràmiques o talles de fusta acull qualsevol que hi entri, passejant, tafanejant o compartint algun dels seus aprenentatges. Entrant-hi, pensava que aquells passadissos, oberts a l’exterior, eren la imatge de la ciutat on voldria viure. Una escola-taller a cel obert.

Fa gairebé dos anys, el meu company i pare dels meus fills va anar a parar a aquesta escola sense saber com. S’havia quedat a l’illa, a aquesta lluna sobre el mar que és Lanzarote, per acabar un llibre. Estava i està malalt. Necessitava la soledat dels elements per mesurar-se, a vida o mort, amb la necessitat d’escriure una paraula veraç. Mig embogit, va aconseguir posar un punt final a l’escriptura, per poder posar un punt i seguit a la vida.

Quan ja no sabia què més fer ni a qui adreçar-se, va baixar a la ciutat i va seguir un grup d’estudiants. A qui seguir, si no? Als turistes? Amb ells, va entrar a l’escola. I a l’escola, sense xips, ni carnets, ni fulls de matrícula, ni DNI, un conserge i unes professores de dibuix el van acollir. Sense demanar explicacions, van fer seva una necessitat: imprimir un llibre. Posar sobre paper un tros de vida en què algú que no coneixien s’ho jugava tot. I sense haver-ne llegit ni una línia li van donar un plec de papers que era un tresor perquè se’n tornés, lliure i acompanyat.

Lliures i acompanyats hauríem de viure. Aprendre és donar-nos aquest espai on ser acollits i reforçats en les nostres necessitats. Poder entrar i sortir, amb l’afecte dels anònims, amb els ulls i les mans plenes de les creacions dels altres, dels dolors de qui no coneixem, de l’alegria que desborda els passadissos, els dibuixos, les escultures, les paraules, les imatges i els colors d’un món i d’un temps que no hem triat i que per això mateix hem de viure a totes.

stats