Publicitat
Publicitat

Suïcidi i violació

És com si, des dels paradigmes clàssics, la dona no pogués morir per ella mateixa

AQUESTS DIES HE TINGUT ENTRE MANS L’ANTOLOGIA DE TEXTOS FILOSÒFICS SOBRE EL SUÏCIDI que ha publicat l’Oriol Ponsatí-Murlà a la seva editorial Edicions de la Ela Geminada. Porta per títol O no ser, una expressió molt coneguda que ens posa davant d’una alternativa que consisteix a cancel·lar, d’un cop, totes les possibilitats de vida.

Hi ha textos de tots els temps, des de Plató fins a Cioran, dins del marc de la filosofia occidental. La major part dels autors són masculins, excepte la il·lustrada francesa Madame de Staël. I la majoria de suïcides, més o menys respectats, que surten en els textos, són també masculins: savis, soldats, polítics, gladiadors, escriptors, herois... Ja se sap: encara avui, de les 3.870 persones que es van suïcidar a Espanya el 2013, una gran part, 2.911, eren homes. Però en els textos de l’antologia també hi surten exemples de suïcidis femenins. Curiosament, segueixen dues tipologies que es repeteixen: el suïcidi en parella i el suïcidi per evitar una violació o perquè no es pot suportar, un cop patida.

He de confessar que no hi havia pensat mai. En la mort i en el suïcidi sí, esclar. En la relació específica entre dona i suïcidi no. I la veritat és que aquests textos, llegits des d’aquí, han estat un revulsiu. És com si, des dels paradigmes clàssics, la dona no pogués morir per ella mateixa. És a dir, que fins i tot la seva decisió de morir només pot estar o tutelada o forçada per l’acció d’un home. Les parelles suïcides són molt conegudes en la literatura, des de Heinrich von Kleist fins a Stefan Zweig, entre d’altres. I el suïcidi de les dones castes és un tema habitual de les canonitzacions cristianes. Moltes santes ho són per haver evitat violacions en els martiris i les persecucions. Però fins i tot més enllà, sant Agustí invoca la figura de la patrícia romana Lucrècia, que després d’haver venjat la seva violació, igualment va llevar-se la vida.

Podríem pensar que és un tema antic, lligat a la culpa i al pecat. Però potser no ho és tant. Amb aquests textos al cap, he tornat a veure la pel·lícula Thelma i Louise (Ridley Scott, 1991). Al film hi ha potser la imatge més heroica d’un suïcidi en femení, comès per dues amigues agafades de la mà, que fan volar el seu cotxe descapotable daltabaix del Grand Canyon. Però el que no tenia tan present és que aquesta pel·lícula és precisament la història d’una doble violació, una ja comesa i una altra evitada just a temps a través d’un assassinat. Thelma i Louise fan volar el seu cotxe escapant de la violència, que en el cos de la dona és sinònim de violació. El seu gest final, sobirà i somrient, és un gest d’alliberament. Però no és una mort lliure. És la culminació del crim que les expulsa, ferint-les, de la vida.

PUBLICITAT
PUBLICITAT