Publicitat
Publicitat

El dur treball de la cultura

Què pot convertir els individus particulars en ciutadans lliures capaços d’un punt de vista universal?

EL MÓN DE LA CULTURA ÉS AVUI UN DESPROPÒSIT. No sap on apunta ni quin sentit tenen els esforços econòmics, personals i col·lectius que requereix. Viu allunyat de l’escola i abraçat a la indústria. Es dóna l’esquena amb les universitats i gestiona, en canvi, els seus pressupostos compartint ministeris i conselleries amb l’esport. Més que d’escassetat de recursos, pateix de pobresa de plantejaments.

L’altre dia vaig trobar mig per atzar un text de Hegel sobre el paper de la cultura que em va colpir per la seva claredat i contundència. No és que desentoni amb el conjunt de la seva filosofia, gens. Però llegit avui em va semblar il·luminador. És el paràgraf 187 de la Filosofia del dret, on Hegel està desentrellant les difícils relacions entre la societat civil i l’estat. Mentre que la societat civil és impulsada pels interessos individuals i particulars, l’estat només pot ser l’expressió jurídica i política de la llibertat universal com a condició de la ciutadania. Què ens permet passar, però, d’una condició a una altra? Què pot convertir els individus particulars, dominats pels seus propis interessos, en ciutadans lliures, capaços d’un punt de vista universal? Doncs aquest és, per a Hegel, el paper de la cultura. O més ben dit: el dur treball de la cultura.

“La cultura és en la seva determinació absoluta l’alliberament i el treball d’alliberament superior”. La cultura és alliberament, doncs, perquè és aquella transformació de la subjectivitat que ens permet passar de la immediatesa del punt de vista particular a la percepció d’un sentit que el desborda i va més enllà. Sense el dur treball de la cultura, diu Hegel, som necessàriament esclaus del subjectivisme, de la immediatesa del desig, de la vanitat del sentiment i de l’arbitrarietat del gust. Sembla que amb aquestes paraules Hegel estigui descrivint el que avui promou, precisament, el món de la cultura.

Des de les paraules de Hegel, la cultura no és la producció de grans obres ni l’activitat de determinades disciplines i sectors. És, només, el cultiu de la subjectivitat per alliberar-se del subjectivisme i desenganxar-se de la immediatesa. Un segle més tard, a l’Europa del 1930, Freud radicalitzarà el sentit d’aquestes afirmacions, quan a El malestar de la cultura tradueix el subjectivisme com a narcisisme i la immediatesa del desig com a agressivitat. Contra el narcisisme i l’agressivitat que dominen la societat, la cultura potser ens demanarà un esforç però només així ens alliberarà de la dictadura de les petites diferències i les seves nefastes conseqüències. Però Hegel no s’oblida d’afegir: “Que aquest treball sigui dur constitueix part del poc favor que rep”.