Publicitat
Publicitat

Disfressats de societat civil

La societat civil està de moda a Catalunya, sembla que purifica tot el que toca. Ja era hora, massa sovint hem sentit titllar de populisme les demandes i propostes que en sortien. És un concepte fàcil de manipular, que cadascú pot utilitzar pro domo sua, perquè representa a tothom i no és ningú en concret. A Catalunya, en aquests darrers temps, una part de la societat civil ha jugat un paper importantíssim per aglutinar i organitzar un moviment col·lectiu, el del dret a decidir primer, el de la independència més tard. Encara que no sabem l’amplada numèrica real d’aquesta demanda, és visiblement molt extensa i va en un sentit transversal, és a dir, no coincideix amb opcions polítiques concretes, encara que els partits hi hagin col·laborat en diferents mesures.

L’embolic s’ha instaurat en el moment en què alguns dels partits polítics instrumenten aquesta demanda per mantenir la seva hegemonia, i acaben disfressant-se de societat civil, sense ni tan sols jugar-ne totalment el joc. Que, per mostrar la transversalitat del clam independentista, hi hagués hagut una llista sense polítics en actiu, era coherent; ho era, sobretot, en la lògica de substitució d’un referèndum que no va poder celebrar-se: es tractava de decantar-se pel sí o pel no, netament, sense prejutjar altres qüestions. Necessitava després unes altres eleccions, aquelles que anessin configurant quina Catalunya vol la ciutadania, però aquesta, si seguim el fil que se’ns ha venut tot aquest temps, és una etapa posterior. Ara bé, que Mas i Junqueras es presentin camuflats darrere noms representatius de les mobilitzacions d’aquests anys, com Forcadell i Casals, i hagin posat un exmilitant d’Iniciativa al capdavant, per convèncer la gent d’esquerres que també els representen, és més aviat una burla a la societat civil. Sobretot anunciant ja d’entrada que, si guanyen, Mas serà el president. I què passarà quan ell decideixi fer una cosa diferent de la que la societat civil proposa? Com hi respondran aquests electes, davant els seus votants? Només la bona fe d’aquestes persones i la il·lusió per la independència permet entendre que s’hagin prestat a una manipulació tan evident.

Però, atenció, la societat civil és un bé que cal preservar, i aquestes utilitzacions partidistes poden passar factura. La societat civil és sempre la darrera font del canvi, l’últim recurs quan cal renovació, quan cal una empenta o un viratge, perquè és, per dir-ho així, la societat sencera, però no atomitzada en individus, com habitualment solem estar, sinó organitzada per constituir-se en actor social i plantejar ruptures. Capaç de tot quan està convençuda del seu objectiu, pot mantenir-se indiferent durant segles si deixa de creure en una millora possible. Ara el sí a la independència serà el sí a “Mas president”. ¿És això una “nova” Catalunya? Decebre un objectiu que ha agafat tanta força com el d’aconseguir immediatament una Catalunya diferent pot significar una desmobilització profunda, l’escepticisme sobre qualsevol altre futur, el tantsemenfotisme davant noves agressions.

Les qüestions internes han estat tan intenses en els darrers temps que sembla que oblidem el món que ens envolta, i del qual formem part. I que condiciona dràsticament, ho vulguem o no, els anys que vindran. Tantes persones, en el seu cap, ja viuen fora d’Espanya! D’acord, s’hi viu millor. Però compte amb el vell somni estoic: “Ningú no em pot fer esclau si el meu cor és lliure”. El camí que se’ns proposa és totalment solipsista, ens desconnectarem i ja som lliures! ¿Algú pot creure realment que és així de fàcil? Només hi ha dos camins per resoldre un conflicte: tenir més força o negociar. De força no en tenim, a Catalunya; se’ns reconeix, en canvi, un tarannà negociador, que vol dir, sobretot, conèixer bé les cartes pròpies i alienes i saber-les aprofitar.

A Espanya s’estan movent coses, ho hem vist en les darreres eleccions. El cansament i la desesperació que hem sentit a Catalunya en els darrers anys són molt més generals. També més al sud i a l’oest es necessita un canvi de fons, un altre començament, un altre plantejament. ¿Preferim ignorar les possibles aliances, les complicitats previsibles, fer pinya amb els moviments socials que també s’organitzen per aconseguir-ho? Ja en tenim prou, em dieu, ho hem provat i sempre acabem claudicant. No és ben bé així: l’estat de les autonomies va ser un projecte català compartit que va permetre resoldre moltes coses a Espanya. Un projecte inacabat, certament, i que molta gent ha volgut tirar enrere. Tanmateix, cal seguir sumant forces, perquè no n’hi ha prou amb el desig ni amb la rauxa. A mi em segueix semblant una atzagaiada gairebé inexplicable fer unes eleccions dos mesos abans d’unes generals en les que es veurà si hi ha canvis i quins. ¿Calia tanta urgència, president, més enllà dels propis interessos i els precaris equilibris interns? ¿No és prou evident que cada declaració abrandada donarà una carretada de vots al PP, que bastirà sobre aquest tema un dels eixos fonamentals d’una campanya que tenia bastant perduda?

Certament cal agrair, en aquest moment, que s’hagi sortit de l’atzucac de les llistes juntes i separades i s’hagi optat, en el cas dels partits independentistes, per una solució mitjanament consensuada. L’espectacle de les últimes setmanes començava a ser impúdic. Enhorabona, doncs, i que Déu hi faci més que nosaltres, com deien els antics.

PUBLICITAT
PUBLICITAT