Publicitat
Publicitat

Obsolescència educativa i alguna bona nova

Avança la primavera i s’anuncien exàmens i revàlides. Aquest any més que mai: proves a sisè de primària, se n’anuncien a tercer, revàlides al terme de l’ESO, de batxillerat, una carrera d’obstacles destinada a destriar, classificar, jerarquitzar; aquests són útils, aquests no, cap al carrer. ¿És aquesta la funció que ha de fer l’educació? La Lomce ha reblat el clau dels aspectes més negatius del nostre sistema educatiu, malgrat totes les crítiques i protestes.

Fa massa temps que anem en la direcció contrària a la que caldria. Tret de la Logse, que era una bona proposta però necessitava temps i retocs successius -cosa que no se li va permetre-, els canvis legals han estat nombrosos però no innovadors en l’àmbit pedagògic; eren fruit d’altres guerres, la que es manté entre partidaris de l’educació pública i privada, l’establerta entre diverses institucions i ideologies. Poc a veure amb la reflexió pedagògica, que no interessa als partits polítics perquè és més de fons i molt especialitzada, però en la qual, justament, caldria concentrar-se en el moment actual.

Per quina raó? Cal tenir present que tot model educatiu parteix d’un determinat concepte de com ha de ser la persona educada. Educar és exactament modelar una persona, és a dir, intentar donar-li una forma determinada, validada a priori per la societat. Després cada persona farà el que pugui amb el que ha rebut, ho sabem, però l’educació parteix sempre d’un model més o menys explícit. I aquest és el nus de la qüestió: el model educatiu sobre el qual es basa l’educació actual ja no correspon a les necessitats socials d’ara. Està pensat per formar gent capaç de disciplina però no de creativitat, gent dòcil, que aprengui el que toca perquè toca, perquè cal fer un examen, no per desig de saber. És encara el model del fordisme, pensat per formar gent que s’adaptés a un procés de treball monòton i repetitiu, gent fàcil de ser manada. Que, com a molt, aprengués a competir amb els companys, no a treballar en un equip articulat, no a aportar suggeriments de la seva pròpia collita.

Fa uns quaranta anys es van estudiar a fons les característiques dels diversos sistemes educatius, sobretot a Anglaterra, on es va produir una extraordinària reflexió sobre aquestes qüestions. Diverses recerques van mostrar que els models per a la classe treballadora partien de formar personalitats capaces de plegar-se a tasques repetitives i monòtones sense discutir res, mentre que el model per a la classe mitjana i alta era el d’estimular la personalitat pròpia, la capacitat d’escollir i de decidir. Aquesta reflexió, amb el domini del neoliberalisme, ha quedat aparcada: la diferència pedagògica la introdueixen les escoles, sense parlar-ne gaire. En qualsevol cas, l’etapa del fordisme queda lluny, som una societat de serveis i això demana personalitats creatives, no repetitives. I creatives no vol dir competitives: el treball en equip i en xarxa és avui el que ens pot fer progressar.

El contrari del que proposa l’actual política educativa, esclar. Cada vegada més entossudida a evocar l’esforç, l’examen, la competitivitat, la rigidesa del mòduls, dels espais i de les matèries, en un món que flueix, líquid, per seguir l’afortunada metàfora de Bauman. Ara es vol educar en l’emprenedoria a les escoles: no és parlant de finances com es pot ensenyar a ser emprenedor, sinó estimulant la capacitat de prendre iniciatives, de trobar les solucions en un món complex però ple d’eines a l’abast de tothom. Donant, a cada persona jove, la confiança en la seva capacitat d’inventar, de crear, de fer, sense reprimir-la per adaptar-la a normes rígides. Tal com ha fet el bon professorat ara i sempre, però sovint “contra el sistema”, és a dir, malgrat l’allau d’obstacles que se li imposen per poder educar com cal.

Algú ha trencat el cercle inamovible dels aprenentatges abstractes, destinats sobretot a mostrar la capacitat d’obeir. Els jesuïtes han fet saber fa poc temps que assagen un nou model pedagògic, traient barreres de tot tipus, obrint les aules, creant equips basats en projectes. Eliminant el concepte d’assignatura. S’ha de veure més a fons com funciona, però a priori és una bona notícia: per una vegada, és d’una part de l’Església que ens ve una innovació educativa positiva. No té sentit dedicar l’escola a transmetre informació, ara que n’hi ha pertot: cal educar els hàbits, els valors, la capacitat de viure i de conviure, en l’absència de models fixos que caracteritza el nostre temps. Cal un temps educatiu nou: donar criteris i seguretat en la pròpia capacitat, ara que ser jove vol dir no tenir lloc en la societat. Quan tot canvia, el model de persona no pot estar basat en normes decimonòniques obsoletes simplement perquè als nostres governants no els interessa l’educació.