18/03/2017

La maternitat com a projecte

4 min
La maternitat com a projecte

La Universitat de València ha concedit la seva Medalla d’Or a una gran filòsofa, la Cèlia Amorós. La Cèlia va concebre, fa temps, un projecte immens: el d’emprendre la crítica de la raó patriarcal. Aquest enunciat pot resultar críptic, però té una traducció ben senzilla: consisteix en la relectura de la filosofia per posar en relleu que està formulada des d’una mirada masculina dominant i excloent. I a mostrar a partir d’aquí com aquesta mirada ha provocat formulacions errònies i fins i tot ridícules per part de molts dels filòsofs més solvents i acreditats.

En el moment en què la Cèlia el formula, és un projecte nou, que ella va assumir amb una empenta i un rigor extraordinaris; per a mi, aquesta Medalla és tan merescuda que gairebé honra més a qui l’ha concedit que a la mateixa receptora. La seva feina ha inspirat moltes altres filòsofes, que han seguit i ampliat la visió crítica, i les seves obres de revisió d’alguns dels filòsofs més eminents han assenyalat les limitacions que ha comportat aquesta raó patriarcal, que sovint no ha estat sinó la formulació sofisticada de les creences més bastes sobre les dones. Us estalvio els exemples, que són moltíssims. La lectura dels llibres de la Cèlia, però, no és especialment fàcil. Per poder dur a terme aquesta crítica cal dominar a fons la terminologia filosòfica i emprar-la en la seva versió més acadèmica, no fos cas que algú impugnés els raonaments de les autores negant-los competència filosofal.

I, amb tot, els seus arguments són extraordinàriament útils per pensar la nostra vida d’avui. En el discurs formulat en rebre la Medalla, una petita joia de gràcia i saviesa, aporta una idea cabdal per pensar la maternitat i la seva evolució. Partint del judici de Salomó, per a ella exemple clar de la raó patriarcal, la Cèlia explica com tradicionalment s’ha considerat que les dones són mares per la carn, però no per la paraula. Què vol dir això? Que la criatura no és un projecte matern, sinó del pare, que és qui li dona el nom, la filiació, qui pot fundar una genealogia. La mare era només una receptora obligada d’una llavor -recordem allò que s’anomenava el “dèbit conjugal”-, portadora d’un procés que funcionava automàticament en el seu cos. No oblidem que, durant molts anys, es va considerar que l’home dipositava en la dona un embrió complet, i que l’única contribució de la dona era fer-lo créixer i parir-lo. Que la criatura tingui una dotació genètica que ve del pare i de la mare és una constatació gairebé impensable en la lògica patriarcal.

En aquest concepte de maternitat la dona és un receptacle i per tant no pot rebutjar l’embrió -i d’aquí la contínua impugnació del dret a l’avortament- ni tenir una vida pròpia, independent del fet de ser mare: es deu per complet a un projecte del pare, al qual s’ha de dedicar i servir sense límits. Queda anul·lada com a persona, només és mare forçosament abnegada, deure màxim, fins a morir, si cal, per la criatura, a diferència del pare, i en aquest cas la Cèlia ens parla de Guzmán el Bueno o el general Moscardó, que no van vacil·lar a sacrificar els seus fills per complir els deures patriòtics.

Per sort, ja som en un altre moment. Ara entenem que la criatura és fruit d’un projecte que pot ser compartit per una parella, o pot ser també individual. Poder controlar la fecundació ha donat de cop a les dones la possibilitat de no haver d’acceptar-la si no volen, i per tant de poder triar ser mares o no ser-ho. Entre nosaltres la maternitat ja no és un accident de la naturalesa, sinó un acte de voluntat, un projecte imaginat, pensat, sospesat, planificat, desitjat, estimat, i quan no existeix aquest projecte, no hi ha maternitat, només un error. La maternitat és una possibilitat vital que es pot assumir o descartar, i això tinguis parella o no. Cada dia veiem més dones soles que l’assumeixen voluntàriament, i també més parelles que la descarten, que no la necessiten per donar sentit a la seva unió.

Aquest canvi comporta conseqüències culturals: l’imaginari sobre la maternitat per fi està canviant. Ha trigat un parell de generacions a fer-ho, ja que el control de la natalitat data dels anys seixanta, però la mística seguia sent la mateixa. Per fi el logos i el genos poden anar junts, és a dir, les dones poden concebre per la carn i la paraula, la raó, la voluntat de crear vida, i discutir-ne els pros i contres. I què passa quan això es produeix? Diversitat d’opinions i de vivències. D’una banda, sorgeix una crítica a la mística maternal: comencem a veure llibres de dones que fan un balanç agredolç de les seves maternitats. Sona a discurs verídic, que ja no podem creure en els contes de fades.

D’altra banda, però, neix una visió inversa. Si la criatura és el meu projecte, si l’he tingut perquè he volgut i després de pensar-ho molt, la meva identificació no té límits, és la meva obra, molt més que per a les mares d’abans, que s’ajustaven als costums. I així veiem aparèixer noves criances, amb criatures alletades fins als tres anys, si així ho reclamen. Amb mares tan angoixades per protegir-les que pràcticament renuncien a elles mateixes per poder estar constantment pendents d’aquesta criatura generalment única.

Benvinguts siguin el logos i el debat en la maternitat, i que per fi puguem pensar i analitzar què suposa aquest do de les dones, meravellós quan el podem controlar, feixuc quan se’ns imposa la raó patriarcal. I gràcies, Cèlia, una vegada més, per la teva bona feina, que et fa mereixedora de totes les medalles que les dones et puguem atorgar.

stats