15/04/2017

Elles no en sabien res

4 min
Elles no en sabien res

Hem assistit últimament a diverses declaracions de dones que, cridades a declarar en judicis contra els seus marits acusats de corrupció, afirmen que elles no en sabien res, que confiaven plenament en ells, fins i tot havent signat documents que han resultat ser comprometedors. Algunes d’elles són socialment molt rellevants; d’altres ho són menys, però pertanyen a un segment social il·lustrat en el qual aquesta invocada ignorància sembla inadmissible: com poden dir que no sabien d’on sortia el dineral que fluïa entre els seus dits amb tanta facilitat? ¿No es preguntaven d’on procedia? Malgrat tot, els jutges sembla que ho troben versemblant. Més enllà d’una estratègia de defensa, ¿és possible que les dones ignorin d’on venen els ingressos familiars?

Partim d’un estereotip: tradicionalment la família era una unitat, amb uns rols definits per a cada membre. El dels homes era el de “portar el pa a casa”, i qui diu el pa diu els milions, en els nivells socials alts. El rol de les dones era un altre, i, per tant, no calia que fessin preguntes, i menys encara quan podien resultar incòmodes. Si el pa arribava, bé; i si era molt abundant, millor encara: l’home havia complert amb la seva part i a la dona li tocava alegrar-se’n, i, si calia, mirar cap a una altra banda. Exactament la posició que encara reclamen aquestes senyores.

La realitat, però, no era ben bé aquesta, ni ara ni abans; quan analitzem qui administra els diners de la llar, hi ha una pauta bastant general: la resposta depèn del nivell de renda de la família. Habitualment, en les llars pobres l’administradora ha estat la dona; segons els resultats d’un estudi que vam fer ja fa uns anys, si la dona no treballa ella és qui gestiona els diners en una mica més d’un 51% dels casos; quan els dos membres de la parella treballen, el més freqüent és que els administrin conjuntament, en una modalitat que cada dia és més estesa: cadascú té el seu compte corrent i n’hi ha un de comú al qual tots dos contribueixen, o es posen d’acord per assumir uns determinats tipus de despeses. Però això només és possible si els recursos són una mica més grans que les despeses; quan no és així, generalment és la dona qui administra i passa les angúnies de veure com s’ho farà per arribar a fi de mes.

A les llars on els recursos són relativament abundants, la pràctica habitual és una altra: la dona sol utilitzar els seus ingressos per a les despeses quotidianes; és allò que ha estat anomenat “els diners petits”: la compra del menjar, la roba, les necessitats domèstiques. Els diners de la dona són considerats com els diners de tots, de manera que quan una dona decideix comprar alguna cosa per a ella mateixa sol sentir-se malament, sobretot si això implica que deixa de satisfer el desig d’algú altre. Els diners guanyats per l’home, en canvi, són “els diners grans”, els que no es gasten en coses menudes sinó en les despeses importants: la compra d’un cotxe o d’un moble, un viatge, unes vacances. És un regal que ens fa el pare, que és així de generós i que sovint decideix pel seu compte sobre aquestes despeses, amb la tranquil·litat que són “els seus diners”. Ningú no sol demanar-li explicacions, cosa que fa creïble, fins a un cert punt, la ignorància d’aquestes esposes.

I és que la relació de cadascun dels gèneres amb els diners és encara molt diferent; una cosa és la igualtat de drets, i una altra de diferent la inculcació de gèneres, de models de comportament molt diferents segons el sexe, encara totalment vigent.

En general, a les dones ens costa molt fixar el preu per una feina o demanar un sou més alt. Recordo que una vegada una dona em va proposar una feina concreta, i em va dir: “I quant costarà?” La meva resposta va ser: “Bé, no ho sé, ho pensaré, ja et diré alguna cosa”. I la seva reacció va ser claríssima: “Quan ho pregunto a un home, em diu: amb IVA o sense IVA?” Tota una lliçó que no he oblidat, malgrat que no he aconseguit més decisió a l’hora de fixar un preu.

La raó de les nostres dificultats amb els diners la va donar una psicòloga argentina, Clara Coria, en un parell de llibres en els quals explorava aquests comportaments. El treball de les dones, aquell que es considera com a propi del gènere femení, no s’ha valorat mai en termes monetaris. Se suposa que és un treball que es fa per amor, més encara, que ni tan sols és un treball: és una ofrena, un donar-se als altres i a les seves necessitats sense límits, perquè els estimem, i això té un gran valor, però no té preu. El resultat és que no sabem fixar els preus, ni tan sols quan es tracta de feines professionals: tenim por de demanar massa, que ens considerin massa ambicioses o massa cregudes. I, al mateix temps, quan després la remuneració que se’ns ofereix està per sota d’allò que esperàvem, ens sentim ofeses, perquè hem fet la feina amb tot el cor, i ens han dit que, mesurada en diners, la nostra ofrena no valia gaire.

Aparentment, les generacions joves ho van corregint, però estem lluny de la relació dels homes amb els diners, que és molt més directa -els diners mesuren la seva vàlua, que per a ells sempre és molt alta, i els permeten comparar-se amb els altres homes i mostrar el seu poder- i molt més competitiva - per a ells sol estar clar que els diners són el poder; per tant, com més, millor-. Probablement no és una actitud més racional, però sí menys ambigua que la nostra.

Ara bé: si mirem el que passa al món, ja estem veient on ens condueix el punt de vista masculí sobre els diners.

stats