06/08/2016

Un partit hamletià

4 min
Un partit hamletià

Entre les moltes víctimes del neoliberalisme que ha dominat el món des dels anys vuitanta hi ha els partits polítics. Per comparació amb la majoria de veïns europeus, a Espanya els estralls han arribat més tard, com a conseqüència de la nostra tardana incorporació a la democràcia. Però ja als vuitanta es produïa la descomposició dels grans partits italians i l’arribada d’un personatge tan repugnant com Berlusconi, impensable uns anys abans; poc després, els escàndols per les corrupcions d’uns i altres a França, i una desfeta general que ha portat al gran creixement del lepenisme, i ja als 2000, l’evolució del Partit Laborista amb Tony Blair, que ha acabat com ha acabat. I què direm dels Estats Units? Una figura com la de Bush fill ja era una caricatura de president; aparentment, no es podia anar més avall. Encara no havíem vist el candidat Trump per comprovar fins on pot arribar el patetisme d’un possible líder mundial.

Semblava, durant un temps, que la jove democràcia espanyola s’havia salvat del desastre, i que, malgrat els escàndols que van començar a aparèixer als noranta, els partits polítics que s’havien consolidat constituïen un sistema capaç de fer progressar el país, encara que, com sempre, hi hagués crítiques de tota mena. Gent de la generació antifranquista, que havia preparat llargament els possibles canvis i les solucions adequades, va crear els partits de l’etapa democràtica, es va posar a treballar. Sé molt bé que ara toca criticar una Transició que no va ser tan modèlica com es va pintar en un altre moment; certament, va tenir errors i mancances, van quedar massa qüestions pendents i hi va haver aprofitats, vividors i líders que ens van decebre. Però hi havia projectes, il·lusió i una voluntat de millora col·lectiva indubtable, que va permetre recuperar part del retard acumulat en la construcció d’una societat democràtica.

Malauradament, era només una qüestió de temps. Es diu en economia que la moneda dolenta expulsa la bona perquè, quan n’hi ha de dolenta, la bona es queda al calaix. Passa el mateix amb la gent que es dedica a la política. La competició al límit, el tot s’hi val, la calúmnia, la corrupció, han convertit el món polític en un àmbit tan malsà que cal ser o molt valent o molt inconscient o molt ambiciós per acostar-s’hi. A Espanya s’ha arribat també a uns nivells de descomposició dels partits tan lamentable que la possibilitat d’un govern estable i capaç d’un cert consens sembla ara més remota que mai.

Cal dir que la governabilitat seria difícil, en aquest moment, per a qualsevol partit. Des del meu punt de vista, i crec haver-ho escrit diverses vegades, ens trobem davant una societat escindida, que s’endinsa en el conflicte, perquè cadascuna de les seves parts té objectius divergents. Aquest és el fons de la qüestió i el que complica els acords; però, alhora, els partits s’estan mostrant també incapaços de redreçar la situació, d’acostar posicions que permetin començar a refer un projecte comú. ¿Del PP què en direm, que no s’hagi dit ja tantes vegades? Cada dia s’assembla més a una banda de mafiosos, persones que no convidaríeu a casa vostra no perquè tinguin opinions polítiques diferents, que tothom hi té dret, sinó perquè rebutgeu el seu perfil moral. Projecte de partit? No, projecte de poder i lucre personal, sense una idea clara del que vol dir governar. Que no és, precisament, considerar-se l’amo a qui se li deu obediència, l’actitud que contínuament veiem que adopta, tant si guanya com si perd. Capaç de furgar a les clavegueres, buscant material per a la calúmnia i inventant-lo si no el troba, que cal actuar sense complexos, la divisa que ja va imposar Aznar. Tot això ha anat massa lluny i, encara que probablement la dreta és majoritària a Espanya, li serà molt difícil arribar a formar govern i, sobretot, a governar amb certa estabilitat.

Però el que és encara més penós és veure l’evolució del PSOE, el partit que als anys vuitanta va donar un gran impuls renovador a la societat espanyola. Avui el trobem convertit en un partit hamletià, dubtant entre la dreta i l’esquerra, sense saber què vol ser exactament quan sigui gran. I que, si no es decideix aviat, probablement ja no tornarà a ser gran. Vegem: no pot donar suport a la dreta, i es comprèn; però tampoc pot governar amb l’esquerra. Si les coses segueixen així, no hi ha alternativa al PP: el PSOE per si sol no tornarà a tenir majoria ni a acostar-s’hi, en els anys propers, però tampoc pot governar amb Podem, posant tota mena d’excuses. Es diu d’esquerres i va córrer a pactar amb Ciutadans, quan en va tenir l’oportunitat, exigint un suport gratuït de Podem que sabia que no podia obtenir. Probablement vol convertir-se en un partit de centre, amb la mala sort que, en un país profundament dividit des del punt de vista social, el centre té molt poc suport. ¿Pensa que ho farà amb els vots de la gent d’esquerres? Ja s’ha vist amb quin èxit. Si el veto a Podem és per sempre, val més que avisin, perquè llavors, decididament, tenim Rajoy per a uns quants anys.

Ho lamento. Tinc molts amics i amigues que pertanyen al PSOE i al PSC, veig la seva desorientació, la seva preocupació. Però, sobretot, em sap greu per tots aquells treballadors grans que van suportar de tot sota el franquisme -penso en gent d’Astúries, per exemple-, per als quals el PSOE era casa seva, la seva defensa, la seva esperança. Què se n’ha fet, ara? ¿Com es pot seguir confiant en un partit lligat de peus i mans, incapaç, com s’està demostrant, de ser alternativa al PP?

stats