Publicitat
Publicitat

Les realitats negades

Els moviments socials han estat ja molt estudiats, i sabem algunes coses de com van les seves dinàmiques. Hi ha primer una etapa de petits corrents que van confluint en un corrent principal; són impulsos que vénen de procedències diverses i pretenen objectius diversos, però que en un cert moment coincideixen en un projecte, un crit o un somni; després ve un etapa d’exaltació, d’eufòria, d’unitat, en què tot sembla possible; més tard un clímax, en què aparentment s’imposen, imparables. Llavors topen amb la dura realitat, més àmplia i variada del que semblava, que els marca uns límits. I, guanyadors o perdedors, a partir d’aquí els corrents tornen a dividir-se i ressonar arreu, com l’impacte d’una jugada de billar, que colpeja els quatre cantons. Amb això aconsegueixen transformacions i cal veure què és el que queda de tot plegat, i fins a quin punt l’onada ha canviat el panorama per millorar-lo i obrir nous camins o si, ben al contrari, l’ha acabat d’enfosquir i complicar.

En aquests pocs dies posteriors al 27-S l’independentisme ha topat ja amb tres límits, de diferent abast i importància. Un, el de sempre, el mur del PP, que l’independentisme sol no pot fer caure; pot ignorar-lo, però les realitats negades sempre es vengen. Deixem-lo de moment, n’hem de parlar massa sovint, malauradament. Un segon que m’interessa més comentar aquí, per menys evident, és el límit intern a Catalunya: perquè l’independentisme sembla haver arribat al seu límit quantitatiu, dividint el país en dues meitats similars amb poques possibilitats de fer acords. Un tercer, del qual tampoc no parlaré ara -ja en parla prou tot el país-, és la pròpia fractura interna d’aquest moviment. Junts, però no amb Mas al capdavant, ha dit la CUP. Es reintrodueix l’eix dreta-esquerra. De nou, la realitat negada, l’eix social, com en diem ara, treu el cap i nega l’evidència d’un objectiu unitari.

El moviment independentista va fer una aposta, fa temps, molt arriscada, i per això de resultats incerts. Va decidir aparcar totes les altres creences, pertinences i ideologies, que podien aparèixer com a elements de discòrdia i de divisió, per centrar-ho tot en la reivindicació nacional. Era una aposta que tenia avantatges: permetia posposar la diversitat interna, polaritzar l’energia en un únic sentit. Presentava també desavantatges, però: deixava sense concreció el perfil polític d’aquest país independent a aconseguir. La independència no tenia altre reclam que ella mateixa.

Ara en veiem les conseqüències. Per a qui no en té prou per il·lusionar-se amb el nom de Catalunya, els greuges comparatius o el ressò de la història, l’entusiasme pel projecte independentista no té res d’evident. S’ha aconseguit que no faci por; d’una manera al meu entendre totalment encertada s’ha evitat la reivindicació nostrada, el recomptar cognoms o l’evocació dels comtes reis, tan aliena a una gran part de l’actual població catalana. S’ha dit: allò que ens ha d’unir és un projecte de futur. D’acord, molt ben pensat, però, quin projecte, si d’això no se’n podia parlar? Més enllà del crit d’independència i de quatre tòpics, la caixa està buida, perquè no tocava omplir-la, que si tractem de fer-ho el desacord estarà servit. I això ha marcat un límit, el quantitatiu. Qui no es commou amb la idea d’independència, no té gaires raons per apostar per un projecte inconcret, sotmès, encara avui, a tants interrogants. Les xifres tendeixen a mostrar que l’independentisme, sense més additius, numèricament ha tocat sostre.

El full de ruta preveu que l’eix social tocarà més endavant; però la realitat no es guia pels dictats dels despatxos i ja avui irromp sobre l’escena. Negant la definició sobre l’eix social -les militàncies passades d’alguns membres de Junts pel Sí no convencen sinó els convençuts, òbviament-, emfasitzant únicament l’eix nacional, l’independentisme ha aconseguit una unitat momentània, però numèricament insuficient i ràpidament divergent. I ha tingut una conseqüència complicada: dispersar el vot de l’esquerra i aglutinar l’anticatalanisme en un partit com Ciutadans. Ara el primer partit de l’oposició, al Parlament de Catalunya, és una formació centralista que ha obtingut un vot important en sectors treballadors i que, si es consolida, pot generar una ruptura molt més profunda en la societat catalana. És l’efecte rebot de tot moviment social; a priori, no sabem com es concretarà, però sabem que tindrà cops inesperats en molts angles de la taula.

Catalunya ha generat en aquests darrers anys un impuls magnífic de renovació. Tal com s’ha enfocat, deixa fora massa gent, i tot fa pensar que, almenys a curt termini, no pot assolir les fites que s’ha marcat. L’independentisme és sobretot un moviment de classes mitjanes a les grans ciutats, a les quals s’afegeix una gran part de la classe treballadora en pobles i ciutats mitjanes. Les classes mitjanes sumen aproximadament un 40%; sí, ja sé que dins de les famílies hi ha divisió d’opinions, però quan arribem a les xifres grans veiem que concorda prou amb aquestes dades. Si el projecte no inclou altres ingredients, difícilment progressarà. ¿No és hora, tanmateix, d’asserenar-se, i començar a dissenyar la Catalunya possible? Potser l’acord seria més ampli i, retrobant el vincle d’un sol poble, tancaríem l’esquerda que s’ha obert.