Misc 29/05/2015

La victòria dels 'indignats'

i
Marina Subirats
4 min

La victòria dels 'indignats', ha anunciat aquesta setmana la TV5 francesa referint-se a Barcelona i Madrid. Per mi, un excel·lent resum, al qual només afegiria: i de l'ètica i la solidaritat. Sorprenent, que això passi alguna vegada. Però, com hem arribat fins aquí?

Resumint molt: els governs de la dreta els darrers anys han contribuït ferotgement a desequilibrar les relacions de poder entre les diverses classes socials. De grat o per força, ara no és la qüestió. Resultat: unes desigualtats d’una brutalitat que crèiem superada, i que han anorreat la cohesió social aconseguida. A partir d’aquí, la primera reacció ciutadana va ser el desconcert: “No pot ser!”. Era. De seguida la pregunta: “D’on sortirà algú capaç de matar aquest drac?". Difícil: els partits polítics més importants s’han convertit en grups d’interessos particulars. Què fer davant la brutal ofensiva d’un capitalisme que ja no respecta res?

Primer, mobilitzacions sectorials: la inquietud existia, però no el projecte ni la direcció conjunta. Després, el 15-M: la indignació. Però de la indignació a l’alternativa hi pot haver un camí molt llarg, amb opcions diverses. En va quallar una, potser la més òbvia: “Marxem d’Espanya, fem d’una vegada un país diferent, el nostre”. La solució sembla evident, però no és ni immediata ni clara: quina Catalunya? Pel fet de ser català garantiria, un govern, menys desigualtat, més estat del benestar? Qüestió cabdal que no ha estat debatuda, per allò de “ara no toca”.

Més lentament que a Catalunya, a Espanya, en diversos indrets, una alternativa diferent va quallant també: la que planteja la prioritat de l’interès general. Parteix de la indignació, però va més lluny; els 'indignats' han començat a refer el món a la seva mida, amb materials antics, certament, però amb elaboracions pròpies, que tornen al centre del problema: la intolerable desigualtat. A trossos i a bocins, amb un coratge innegable, s’han organitzat, han fet el salt a la política, han esbossat opcions de reequilibri social. I han connectat amb una part important de la ciutadania, que necessitava aquest missatge per retrobar un poc d’esperança.

Són les grans ciutats, una vegada més, les capdavanteres d’un canvi que, a més de ser una resposta a la desesperació de l’empobriment, la pèrdua de llocs de treball, el fàstic de la corrupció, respon a altres necessitats. Dues d’urgents, al meu entendre. La primera: hi ha una nova generació que s’inicia en la política, i demana el seu lloc i la seva manera de fer. Li toca, hi té dret. Se li ha negat l’accés a la feina, a la vida adulta, al seu lloc al món. El dubte era: reclamarà algun dia aquest lloc, col·lectivament? Ha calgut una crisi perquè ho fes, però ara ja ningú podrà aturar-la.

La segona: Barcelona –i suposo que també Madrid, i tantes altres ciutats– necessita una nova empenta, un nou projecte. Vaig ser regidora quan l’alcalde Maragall ja no hi era; va deixar el llistó tan alt que representar l’Ajuntament suposava arreu ser escoltada com l’oracle. Projectes potents, brillants, engrescadors, que havien sorgit de la nostra ciutat. Aquell equip va fer conèixer Barcelona al món, ara ho admet gairebé tothom. D’això hem viscut, materialment i moralment, molt temps. Però al cap de pocs anys es va acabar: també les rendes s’acaben. O Barcelona retroba un altre projecte de benestar, de coneixement, de cura de les persones, d’aprofitament del talent, o va cap al parc temàtic, venuda a qui més en doni, amb l’excusa que ens calen diners i llocs de treball.

El triomf dels 'indignats', doncs, és una molt bona notícia: tenim alternatives, ja era hora. Caldrà, efectivament, passar de la indignació i l’esperança al projecte consolidat. Fa anys vaig tractar Manuela Carmena: una dona excepcional, d’una intel·ligència i un civisme refinadíssims, molt poc freqüents. Felicitats, Manuela; com a ciutat, Madrid renaixerà, n’estic segura, com va fer amb la Movida i amb el Viejo Professor. Rebrà moltes crítiques, segur, en sentirem de tots colors. Però la gent de Madrid, que té molts problemes, que vol viure amb pau, amb igualtat, amb llibertat, hi guanyarà molt, igual que la gent de Barcelona.

De moment, l’Ada ja ha dit que vol ser l’alcaldessa de tothom. Tant de bo sigui així; el projecte Maragall va tirar endavant arrossegant fins i tot els adversaris. Barcelona en Comú planteja una alternativa a la crisi econòmica, política, ètica que estàvem vivint, igual que és una alternativa l’independentisme, que en gran part té la mateixa arrel, sorgeix del mateix cansament. Per això s’ha d’evitar viure’ls com a oposats. O és que la Catalunya que volem no ha de ser també més igualitària?

La independència, qualsevol augment d’autogovern, només es pot aconseguir des de la potència, el prestigi, cosa que Barcelona estava perdent. Esperem que Barcelona en Comú sumi i lideri l’acció col·lectiva de la majoria d’agents polítics i socials per retornar-nos la ciutat innovadora, capdavantera, capaç de trobar solucions creatives en aquest moment mundial tan difícil.

stats