26/01/2017

Enric Pujol: “Com en la derogació del franquisme, ara cal unitat de partits i mobilització social”

4 min
ENRIC PUJOL: “Com en la derogació del franquisme, ara cal unitat de partits i mobilització social”

Quaranta anys després del restabliment de la Generalitat i del retorn de Josep Tarradellas de l’exili (una comissió en prepara la commemoració), és moment de fer una valoració serena i justa del president que va constituir el primer i únic govern d’unitat nacional que hi ha hagut fins ara a Catalunya. Així ho entén l’historiador figuerenc Enric Pujol, autor de l’exhaustiu estudi que acompanya el llibre Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre 1977), d’Edicions Dau. Doctor en història per la UAB, Enric Pujol creu que Tarradellas ha de ser un referent en un moment com l’actual en què, al seu parer, cal el màxim d’unitat interpartidista i d’implicació de la societat civil en favor d’un govern plenament sobirà.

Sobre Tarradellas s’ha escrit molt. Què aporta aquest nou llibre?

El llibre combina un aplec de documents inèdits, i d’altres de poc coneguts, amb un estudi aprofundit sobre un període d’uns quants mesos, de juny a desembre del 1977, que van ser decisius per a la liquidació del franquisme.

D’entre la nova documentació donada a conèixer destaca un enregistrament inèdit en què Tarradellas explica com va anar la seva primera reunió amb Suárez. Què diu de nou?

Ja se sabia que la primera entrevista amb el president del govern espanyol va anar molt malament i que Tarradellas, quan va sortir, va dir als periodistes que havia anat molt bé. Ara sabem què pensava el president aleshores i com ell mateix no s’explicava com li havia sortit bé la jugada, ja que després d’una entrevista amb el rei Joan Carles I i una segona entrevista amb Suárez va aconseguir el compromís que Madrid reconegués la Generalitat exiliada i a ell com a legítim president.

Com es va aconseguir el reconeixement?

Gràcies a la feblesa de la mateixa monarquia espanyola i del govern de Suárez. Hi va haver un pacte tàcit pel qual es restablia la Generalitat a canvi de donar suport a un règim monàrquic que ara sabem que era molt feble. Fa poc es va fer públic que Suárez tenia una enquesta segons la qual, en un hipotètic referèndum, la república guanyava la monarquia. Però en aquells moments ningú no sabia la força que cada un tenia en realitat.

Quina importància va tenir el reconeixement de la Generalitat en aquell moment?

Molta, ja que aquest reconeixement es va produir abans de la redacció i aprovació de la Constitució espanyola del 1978. En el fons, era un reconeixement tàcit dels drets històrics de Catalunya.

Què destacaria de la gravació de Tarradellas fins ara inèdita?

Tarradellas diu que Suárez li va retreure que no valorava prou l’esforç que feia quan va acceptar reunir-se amb ell. Perquè legalitzar el Partit Comunista va ser difícil, però era una cosa que volia molta gent a Espanya. En canvi, el restabliment de la Generalitat, a Espanya, no el volia ningú. La dissensió profunda entre Catalunya i Espanya era un fet ja aleshores, i el cert és no ha parat de créixer fins avui.

¿El llibre pretén posar la figura de Tarradellas al lloc que li pertoca? ¿Se l’ha jutjat de manera excessivament crítica?

Crec que el restabliment de la Generalitat va ser l’acte polític més important de tota la segona meitat del segle XX. I que Tarradellas va jugar un paper clau en tot el procés. Sense ell, senzillament no s’hauria produït. Amb més distanciament històric, penso que la figura d’aquest president no fa sinó créixer. De fet, penso que va ser un dels grans presidents que ha tingut la institució.

Entre la derogació del franquisme i ara, quines similituds i diferències hi ha?

Són dos moments de transició, de canvi de règim. Per avançar, cal una unitat interpartidista i una mobilització de la societat civil similar a la que hi va haver llavors. Com abans, ens trobem amb una reivindicació pacífica, democràtica i massiva. Aleshores, però, l’ambient polític era extremadament tens, amb atemptats d’extrema dreta i d’extrema esquerra, morts a les manifestacions, empresonaments i amb l’amenaça real d’un cop d’estat militar. I, malgrat tot, va ser possible el canvi polític. Contrasta també l’actitud del govern espanyol, ara absolutament tancat a negociar res.

És especialista en l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, n’ha reivindicat la seva figura i recuperat la seva obra. ¿En prepara un nou estudi?

Preparem, juntament amb Josep Clara, les cartes que va escriure l’historiador i escriptor Ferran Soldevila. Hi treballem des de fa una colla d’anys, perquè és molt laboriós. En l’arxiu personal de Soldevila hi havia molt poques còpies de les cartes que trametia i les hem hagut d’anar a buscar als arxius dels seus corresponsals. N’hem reunit més de quatre-centes cinquanta i les ha de publicar l’Institut d’Estudis Catalans.

En el seu llibre Tres imprescindibles reivindicava Ferran Soldevila juntament amb Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. ¿Tres grans historiadors injustament arraconats?

Som poc conscients de l’aportació feta pels nostres historiadors. Cal reivindicar-los, i també aprofundir més en el seu estudi.

Va ser nomenat, ara fa un any, membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Quin paper hauria de jugar aquesta institució en el futur i en una hipotètica Catalunya independent?

És la més alta institució cultural que tenim. Per tant, el seu paper ha de créixer en la Catalunya futura. Cal potenciar la seva funció en pro de la llengua catalana, però també les altres seccions, com les dedicades a la història i l’arqueologia, les ciències socials i les ciències físico-matemàtiques i biològiques. Hauria de tenir un paper clau, sobretot, en la divulgació internacional de l’aportació catalana feta en aquestes disciplines.

stats