Publicitat
Publicitat

Va ser un error crear els gossos?

No suportem la llibertat dels altres animals, no suportem que existeixin per a ells mateixos

Dies enrere, els Mossos demanaven ajut a la ciutadania per trobar qui havia llençat al mar una gossa cega i sorda dins d’una bossa d’escombraries. Segons la Fundació Affinity, cada dia s’abandonen a l’Estat gairebé 300 gossos. La meva pregunta és: ens mereixem tenir-ne?

Intel·ligents, comunicatius i sociables, els gossos desenvolupen entre ells, amb els humans i amb altres espècies profundes relacions d’amistat. Si conviuen amb famílies humanes que els entenen i els saben cuidar, estableixen llaços emocionals indestructibles. Quan juguen, són l’expressió paradigmàtica de l’alegria. Ens fan riure i ens fan pensar. Ningú té tanta paciència per acompanyar un malalt, ni tanta tendresa quan estem tristos. Són dolços i alhora valents, molts d’ells han salvat vides, i fins i tot han sacrificat la seva.

Hauríem d’estar orgullosos de compartir la natura amb ells, però els cacem amb mètodes brutals, matem els pares mentre estan educant els cadells

Aquestes capacitats dels gossos són heretades dels llops, animals profundament intel·ligents, que viuen en famílies unides per relacions afectives, i realitzen funcions essencials en els ecosistemes. Tenim la sort que a la península Ibèrica n’hi viu una subespècie, el Canis lupus signatus. Hauríem d’estar orgullosos de compartir la natura amb ells, però els cacem amb mètodes brutals, matem els pares mentre estan educant els cadells i els expulsem dels seus territoris.

En la nostra societat hi ha odi al llop. Però el gos tampoc té una sort millor. Als abandonaments cal sumar-hi els casos de maltractament i també la crueltat que s’amaga en molts negocis de cria. Cada gos maltractat expressa de nou l’odi al llop. En crear el gos vam convertir un animal lliure i salvatge en un instrument al nostre servei, ja fos per ajudar en la caça, vigilar els ramats o donar afecte. Ens agraden els gossos perquè són fidels, perquè ens escolten i obeeixen, però és la seva docilitat el que els fa vulnerables. I quan tenen la desgràcia de caure en mans d’un humà que els maltracta, no tenen escapatòria, perquè els hem negat l’autonomia. Depenen del fet que un altre humà els rescati.

Les famílies de llops eduquen els cadells per fer vida de llops, per entendre els ecosistemes on viuen, aconseguir el seu menjar i decidir de manera autònoma sobre les seves vides. Però els gossos no poden fer-ho. Els cadells de gossos són entregats a famílies humanes que els eduquen per conviure amb la nostra espècie. Decidim per ells sobre les seves vides, perquè entenem que existeixen per a nosaltres. Els experts diuen que la domesticació la van iniciar els mateixos llops cercant col·laboració amb els humans, però després els vam sotmetre a selecció artificial i vam començar a inventar races, cadascuna per servir a alguna finalitat nostra. Els vam arrencar la llibertat i els vam fer molt vulnerables. Ara els gossos depenen de la bona voluntat de l’amo que els toqui.

La nostra relació amb els altres animals no és pas una qüestió marginal, sinó que d’ella depèn el futur de la humanitat

Caçar llops i maltractar gossos són dues cares del mateix problema: no suportem la llibertat dels altres animals, no suportem que existeixin per a ells mateixos. Només els tolerem si els convertim en instruments, que mimem quan ens ve de gust, colpegem si no funcionen bé, i abandonem o matem quan ja no ens calen.

Hem aixecat la nostra civilització sobre el dolor dels animals, sobre l’explotació dels domèstics i la caça dels salvatges. Sense els animals que criem per menjar, per usar-los com a vehicle de transport o per treballar al camp, mai no hauríem construït cap dels nostres imperis. Sense extingir espècies i destruir ecosistemes, no hauríem arribat fins als 7.000 milions d’humans. Però aquest camí ens aboca ara a la previsible catàstrofe. Domesticar animals s’ha convertit en una trampa mortal, perquè la ramaderia exigeix grans quantitats de terra i d’aigua, i és una de les principals emissores de gasos d’efecte hivernacle: produir tanta carn fa augmentar perillosament la temperatura del planeta i altera el règim de pluges. També eliminar espècies salvatges és una trampa: desequilibra els ecosistemes i empobreix la Terra. Quan la ramaderia persegueix els llops, els dos mals es fusionen. La solució és senzilla: els humans no necessitem menjar carn, però sí que necessitem ecosistemes sans i rics en biodiversitat, i per tant necessitem llops. I encara cal afegir-hi: la natura, als humans, no ens necessita per a res; si no aprenem a conviure amb ella, els que hi sortirem perdent serem nosaltres.

La nostra relació amb els altres animals no és pas una qüestió marginal, sinó que d’ella depèn el futur de la humanitat. L’única manera de donar-nos un futur digne és aprendre a valorar la vida salvatge i respectar la llibertat de les altres espècies.