Massa bona fe per a tan poc entusiasme
BarcelonaFalta una hora per a l’inici de l’homenatge a Wembley 92. A les taquilles del Camp Nou hi ha cinc empleats esperant clientela. Passa un minut, dos, i amb penes i treballes un parell d’entrades. A un d’ells se li escapa un badall mentre als accessos hi ha més personal de seguretat que aficionats per entrar a l’estadi.
El dia ha sigut tranquil. Massa tranquil. La fan zone s’obria a les dotze del migdia però amb prou feines tenia seguidors mentre a l’exterior del recinte la grua de la Guàrdia Urbana feia calaix amb els despistats que s’havien descuidat de retirar el cotxe. En això sí que semblava un dia de partit de debò. En realitat era un dissabte de juny, calorós i assolellat, d’aquells que conviden a moltes coses. Potser a massa i tot.
Ja és de tarda. El partit del Barça B al Mini anima una mica la cosa. Tampoc excessivament. El filial acaba de jugar a les nou, l’hora que s’obren les portes d’un Camp Nou preparat per un espectacle audiovisual. Un camp de set contra set al mig i dues pantalles gegants. Els seguidors van entrant amb comptagotes per situar-se, bàsicament, a la segona graderia.
Una xaranga bastant motivada els dona la benvinguda. L’ speaker Pep Callau s’esforça per generar ambient en un estadi encara desolador i la kiss cam busca desesperadament parelles perquè es petonegin.
Ja només falten cinc minuts per a les deu. La cosa s’ha animat una mica. Alguns parlen de 20.000 espectadors. Altres diuen que 30.000. Al final, el club desvela el dubte i diu que hi ha 28.420 assistents. Xifres oficials. Si ho diu el club... no se’n parli més.
Les deu en punt! S’apaguen els llums i comença el xou. Un vídeo recorda com anaven les coses el 1992. Després, i amb la complicitat dels més petits, alguns d’ells, fills dels herois de Wembley, toca homenatjar la Masia i el desaparegut Johan Cruyff recordant l’evolució del futbol i des de la seva arribada al Barça. I, com a últim aperitiu, l’ovació als futbolistes, començant pels que ja eren al club la temporada 1990-91, en què es va guanyar la Lliga i, per tant, un bitllet per jugar la Copa d’Europa. Hi són gairebé tots, encara que les ovacions més destacades se les emporten Stòitxkov, Guardiola... i un tal Koeman.
I per acabar, el partit de futbol-7 entre els veterans. Es nota que han passat els anys i també es veu que el públic, escàs però sincer, tenia moltes ganes de veure’ls. Es juguen dues parts de vint minuts amb un descans generós que els nens aprofiten per fer el seu partidet.
La primera part acaba sense gols. N’hi haurà a la segona? Tampoc. Ni tan sols una falta a la frontal perquè la toqui Stòitxkov, la pari Bakero i la xuti Koeman. Final! Fotografies, rialles i abraçades. I milers de persones marxant cap a casa preguntant-se si l’equip que va guanyar la primera Champions de la història del Barça no mereixia un homenatge amb un Camp Nou ple.
