Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Guiris

Ara mateix, a Mallorca, si hom té un pi amb una mica d’ombra, pot posar-lo a llogar per internet i segur que vindrà una parella d’estrangers a passar-hi el cap de setmana. Això està ple fins a la bandera. Ja he sentit dir a alguns mallorquins que pel preu que se’ls pot arribar a pagar per llogar la casa a la platja, l’any vinent passaran l’agost a la ciutat, encara que no es puguin moure de davant l’aparell d’aire condicionat i s’hagin de privar d’anar a mullar-se el cul a la mar. Els preus que corren de boca en boca fan salivera; d’una casa a la platja se’n poden treure 3.000 euros per setmana, aquí ho teniu. Hi ha qui té temptacions de posar lliteres al garatge, i a veure què passa amb la legalitat. Alhora que percebem l’oportunisme, l’ànsia desfermada de trobar qui ens doni un tall en el sucós pastís del turisme (fins i tot habilitant vells casulls a pobles acubats, ben allunyats de la costa; qualsevol petit propietari pot convertir-se en hoteler en qüestió d’hores), es fa créixer la brama de la ‘turismofòbia’. De què estem parlant?

El turisme, com qualsevol moviment de masses, crea problemes. On hi ha gent, hi ha desgavell. Ha estat el turisme el que ha canviat la faç de les Illes; va convertir un bell paradís pobre com Mallorca, que no enyoren ni els més vells, en un tacó brillant de neons i hotels grandiosos, que fa feredat a gairebé tothom. Això mateix ens ha tret de la misèria: aquí ja no guardem porcs sinó que produïm més que ningú en tot l’estat espanyol, encara que l’estat espanyol ens torni una part petita dels impostos que recapta en virtut de l’ebullició de la crema solar.

El turisme et pot fer ric alhora que t’ho treu tot de les mans: els lloguers es disparen, els llocs de feina que crea no són de gaire qualitat, els aeroports tenen xifres de rècord i alhora que van fent-se rics alguns, els altres només tenen les vagues, que encara ho fan tot més costerut. El problema que crea el turisme només és un: no dona per a tots. El turisme és un problema sobretot per als que no en poden viure, sovint són aquests els que més es queixen. O se’n queixen els jovenets ‘alternatius’, que fan gala d’una curiosa xenofòbia d’esquerres.

Solen ser els primers a buscar alternatives, però sobretot per a ells: fills d’unes classes acomodades que no han de patir la massificació turística, perquè ells saben abans de ningú on queden encara platges verges o països on no hi ha famílies de grassos en xancletes amb ganes de menjar-se una pizza. El turista és classe treballadora aferrissada, que ara a sobre pretenen explotar els fillets de casa bona del país veí, on ha anat a passar l’agost amb una mica d’alegria. Alhora que s’ha de ser implacable amb l’heroi justicier que fa pallassades més o menys violentes contra els visitants, s’ha de ser implacable contra l’incivisme del turista que es pensa que tot això és un pati, i que el seu viatge organitzat és un retorn al corral. Animalades, en podem fer tots. Però la llei ha de ser dura.
Però que els polítics no ens vulguin enganyar. Atribuir els mals a la turistada és tan il·legítim com penjar la culpa de tot als immigrants. El turista està servint ara de cortina de fum: una festa de l’escuma, sota la qual hi ha el problema real, que se’ns amaga. El polític sol tenir les coses clares quan està a l’oposició, i s’omple la boca de discursos plens de fermesa i solucions meravelloses, com si tot fos molt fàcil. Quan té la paella pel mànec, llavors sol dir que ‘és un problema de tots’, i que tot plegat és complex, i que hi ha interessos en conflicte, i que costa reconciliar-los, etc. De sobte s’ha fet gran, és a dir, ambivalent. Ai, el turista és el ‘nou Satanàs’, ara que els redemptors s’han cansat de demonitzar els empresaris, els banquers o els consumidors. Fa una calorada.

Etiquetes