OPINIÓ
Opinió 07/10/2016

Maria Antonieta

Melcior Comes
3 min

De na Maria Antònia Munar eren famoses les ‘seves’ ensaïmades. La vaig veure en més d’una ocasió, devers sa Pobla o per Inca, i sempre seguia el mateix ritual: anava als casals de la tercera edat i muntava uns berenars magnífics, envoltada de la bona gent gran, que li aplaudia les gràcies i la besava; na Maria Antònia els pagava uns bons locals on jugar a dòmino o fer ball de saló, o unes excursions als banys de Campos, o les inescapables ensaïmades –sovint amb xocolata desfeta–, que servien per a tenir tothom ben content, amb aquella panxa plena que després és agraïda a l’hora d’anar a votar. UM tenia una estratègia meravellosa, medieval, pròpia d’una dictadura sud-americana de les més tronadetes. Regals i prebendes, fotos –i silenci…–: tenia tothom comprat. Ara podem mirar a una altra banda, però la corrupció d’UM impregnava tota una xarxa de mitjans de comunicació, casals d’avis, productores de televisió, ràdios, federacions, constructores, clubs esportius…: era un imperi basat en la circulació descontrolada del diner públic, i sobre el qual potser convindria escriure una novel·la, a l’estil de Tom Wolfe, Guillem Frontera o Rafael Chirbes. Qualsevol que en aquell moment pogués fer alguna cosa per fer quedar bé ‘na Maria Antònia’ (perquè era com una institució, com la Seu o Sor Tomaseta) podia arribar ben lluny. Bastava oferir una plataforma que acabés reportant lluïment públic a la gran dama –fos en forma de ball de bot o d’exhibició de karate– i es podia acabar amb una comissioneta a la butxaca. Tampoc no hem d’oblidar que la bona senyora es va inventar el premi literari més ben dotat de les lletres catalanes, els guanyadors dels quals van patir esperes d’anys –en els últims temps– per arribar a cobrar. Però qui se’n vol recordar, eh, de tot això?

Les sentències que s’han ja publicat sobre alguns dels seus tripijocs són d’antologia: com s’ho feia aquella dona i els seus sequaços i familiars per a crear tota mena d’empreses i martingales per acabar cobrant ells mateixos els diners que s’atorgaven en concursos i subvencions no té comparació en cap cas anàleg, ni en els cèlebres ERO andalusos. És certament impressionant. I ara plora davant dels jutges i se suposa que ens ha de fer llàstima. Llàstima per què? Munar té la justícia humana, la llei del codi penal, com qualsevol altre lladre de coure. Munar voldria ser com del PP, però, i tenir aquell lligam amb les altes esferes –ministres i fiscals– que al cap del carrer té un pes decisiu. Arriba un punt, quan ets un criminal, que si l’has feta molt i molt grossa, la teva causa ja té una dimensió política, i no es pot dirimir tan sols amb presons i multes i fiances. Però quan et tracten com a un simple lladregot –perquè fet i fet tampoc no has fet mal als puntals d’Espanya–, només et queda acalar el cap i meditar, i potser recordar aquells bon temps en què les padrines feien cua per a besar-te les galtes i fer-se una foto amb la ‘presidenta’. Està molt bé que plori; però hauria estat millor que hagués estat una bona política, amb una certa voluntat de deixar rere seu un llegat exemplar. T’ofegues amb la mateixa merda que cagares; si haguessis llegit mitja dotzena de llibres bons ara no ploraries, engarjolada. Aquest també és un fracàs de la cultura, perquè la institució que governava tenia moltes competències culturals. I tothom ho sabia: o almenys diuen que ho sabien, perquè ‘ja es veia a venir’.

Diumenge vinent es compliran dos-cents vint-i-tres anys de l’execució d’una altra Maria Antònia, Maria Antonieta, reina de França. Diuen que així com es dirigia al cadafal, cap a la guillotina, tots els cabells li anaven tornant blancs. Va demanar perdó al botxí, abans de deixar-se tallar la testa: un model d’enteresa i dignitat… Ai, Maria Antònia, tan ben pentinada com anaves.

stats