OPINIÓ
Opinió 05/08/2016

Matar Franco

Melcior Comes
3 min

Una de les dèries més incontrolades de la nostra política consisteix en l’ús obscè que es fa de la memòria col·lectiva. Basta que hi hagi un canvi en l'àmbit simplement municipal que de seguida el nou consistori farà alguna cosa relacionada amb el passat del poble: reivindicarà certs episodis —i no d’altres—, anomenarà certs carrers o places amb determinats noms de personatges ‘històrics’ —suposats herois, o intel·lectuals d’una determinada corda—, i mirarà d’esborrar la feina que en aquest mateix sentit han fet els polítics de la ideologia contrària, els que abans d’ells van fer el mateix, des de les mateixes cadires, però per motius oposats. Tot el passat esdevé camp de batalla, joc interpretatiu, una pissarra; l’estira i arronsa entre els partidaris d’una visió d’esquerres contra els de la dreta, Espanya contra el catalanisme, el cristianisme i l’islam, el feminisme contra el patriarcat, l’abrandada lluita obrera contra el capital garrepa, unes races contra altres, i les petites nacions contra els imperis prepotents, etc.

Les dècades de propaganda feixista, o comunista en alguns països, explica l’estímul. Cal recuperar la memòria perquè així es torna a posar el bastiment de les llibertats públiques. Com que a Espanya, més que una Transició, es va fer una Mascarada –els errors de la qual sorgeixen ara, quan ja no hi ha tanta por–, el passat torna, perquè no ha acabat encara de dir-nos tot el que ens cal saber. Els pobles necessiten saber què són i per què, encara que certs episodis els facin vergonya i prefereixin capes d’oblit o de reinterpretació esbiaixada. Tanmateix, també se’n pot fer un mal ús, de tot això; pots pretendre recordar certes episodis amb la simple voluntat de càstig: reviure sofriments, enunciar formes més o menys subtils de represàlia. Així, l’ús que fa la dreta espanyola dels crims de l’anarquisme o d’una certa esquerra abans i durant la Guerra Civil: no són res més que una manera d’apuntar contra la nova esquerra, que es declara orgullosament filla dels vells revolucionaris.

En aquests casos, el que es busca no és la veritat històrica, sinó combustible, pólvora, perquirir en els crims per carregar-los a l’esquena d’uns suposats culpables, a qui es mira de cua d’ull, ben vius en l’altra banda de l’espectre polític. Hi ha un ús electoralista de la història, que no coneix el perdó ni la reconciliació ni la reparació possible: però curiosament sempre el posam en dansa davant del nostre rival polític local i proper. Qui desenterra, per exemple, les ferides provocades pels enfrontaments entre Espanya i França, que han durat segles? Ningú, perquè políticament no se’n pot fer un ús que surti viable, que doni rèdits: cadires i pagues. I això mateix ja no amb els conflictes passats, sinó amb els vius; hi ha no només un ús dirigit de la memòria, sinó de la percepció present de la guerra i del dolor.

Ens ve de gust recordar una guerra on els Estats Units tinguin alguna responsabilitat, però no aquells desastres que no podem llegir amb les ulleres polítiques de torn. Fins i tot es pot arribar a produir una sacralització d’alguns fets històrics majúsculs (així l’Holocaust nazi), que són tan esfereïdors que ens impedeixen, per comparació, denunciar d’altres desastres: què representen 100.000 morts a Síria en comparació amb els 10 milions que moriren als camps de concentració? I ens agradar ‘matar’ Franco, quan sabem que va morir al llit, i recordar els seus crims. Però en el món encara hi ha desenes de Francos que no ens treuen ni una gota de son conscienciada. Guanyar la Guerra Civil a Franco l’any 2016 és més fàcil que saber detectar els desastres dels nostres dies i posicionar-s’hi sense fer el ridícul.

stats