OPINIÓ
Opinió 22/07/2016

Pareo i política

Melcior Comes
3 min

No cal ser sociòleg —quina peresa— per adonar-se que en aquests moments de la pel·lícula tothom està curat d’espants i que ja no sap a què s’ha d’atendre en la cosa política. Es van haver de repetir eleccions, però no sembla que hagin servit de gaire: han clarificat l’escenari —cap a la dreta—, però no han fet més factible la governabilitat. Sovint sembla que l’esquerra del PSOE se sent més còmode amb la dreta de Rajoy a l’alça que no amb l’obligació de replantejar-se les seves velles assumpcions. És més fàcil viure contra la dreta i fer oposició més o menys responsable —i ostentosa de gestos quan toca— que no articular un gran pacte, que va fracassar en un primer intent i que ara podria fer-se possible si hi hagués una mica de grandesa de mires. No podem esperar tal cosa, però. El PP sembla que espera al seu racó que li vinguin a treure les castanyes del foc cap a la majoria relativa; i el PSOE sembla que es reafirma amb la idea de no fer Rajoy president ni per activa ni per reactiva. Si s’han de fer terceres eleccions, que s’aprofiti i el mateix dia es facin les quartes; serà bo per al pressupost; ens estalviarem esforços en campanyes inútils i en cues als col·legis electorals.

És el conte putrefacte de les dues Espanyes, que s’ha disfressat una mica, però que no pot amagar el mateix tripijoc continuat des de fa massa temps. Fins i tot s'ha celebrat l’aniversari de l’aixecament militar feixista amb misses a València, i la televisió pública espanyola ha commemorat la ‘croada nacional’ contra la República amb un film propagandístic d’aquell temps, com si la democràcia fos l’acudit que ens continuam explicant a nosaltres mateixos des de les taules dels cafès de 'La Colmena' de Cela. Ens escandalitzam del que pot estar fent ara mateix Erdogan a Turquia, però a Espanya l’han feta els Erdogans de torn —i de l’Opus—, que no es cansen: el país s’aguanta a còpia de purgacions, sectarismes, conspiracions de silenci, suborns legals —el cas de la Mesa del Congrés, aquests últims dies!—, i ofecs puntuals i estratègicament dirigits contra tot allò que no obeeix la lògica de l’espanyolisme més recalcitrant i perdonavides, vingui maquillat o no amb una mica de progressisme o de discurs revolucionari. Si no fes tanta calor, podríem parlar fins i tot de la convivència de partir cap a l’exili. Deixem-ho estar.

Enmig de tot aquest dissortat batibull, el jovent empaita Pokemons amb el mòbil pels passejos vora el mar, les al·lotes es posen els 'shorts' cada dia més curts —hi ha pantalonets d’aquests que s’haurien d’acompanyar de banda sonora— i els adults parlen de diners, dels arrossos de les sogres, d’aquesta política idiota, tot mentre buiden ampolles de cervesa o aparatoses copes de gelat, que ja en fan sense tantes calories. L’operació biquini va fracassar com les operacions polítiques reformistes; i el famós pareo és com tot: un pedaç prim, que no pot fer res per amagar que ens hem deixat anar, i que estimam més la carn de porc que no les virtuts de la continència. Sí que hi havia pa —senyora— per a tant de xoriço.

L’estiu ens ha agafat amb els calçons baixos. La política no serveix per a res, perquè ja no podem ni comptar amb la vidriola de les pensions, cosa que fins i tot durant els temps de Franco semblava sagrada. S’acosta el mes d’agost, que és quan tot queda garratibat, els cervells s’assequen encara més i tothom mostra una excitada i rara expectativa, com de moix amb por, tot fent cua per entrar al restaurant de moda o perdent la paciència als caminois d’accés a aquelles platges de les quals només en podrem treure una assolellada i mitja dotzena de fotos al Facebook. Els estius de la infantesa són incomparables, potser el veritable paradís perdut, nina, però només serveixen perquè ens anem fent grans entre la insolació i la nostàlgia. Olor d’aixelles.

stats